Una sortida en metro
Una sortida en metro
Aquell matí, tots estàvem neguitosos. El mestre ens duria en metro a visitar uns edificis emblemàtics de Barcelona. Em feia molta il·lusió. Era el primer cop que aniria a la gran ciutat. Mai havia sortit del meu petit poble, Olp, al Pallars. Em vaig trobar molt aviat al mati amb els companys de l’escola, la nostra i la dels pobles veïns.
Anàrem en autocar, però un cop a Barcelona ens vam moure amb els serveis del TMB, metro i bus urbà.
Després de quasi tres hores de viatge, vam entrar per una gran avinguda, la Diagonal. Vam anar al Parc Cervantes, al barri de Pedralbes, allà esmorzàrem, passejàrem una estona tot admirant la gran varietat de plantes. Després vam agafar el metro. L’estació era gran, amb cartells que orientaven als viatgers. Era la línia verda, Zona Universitària direcció Plaça Espanya. Allà vam baixar per agafar el bus que ens portaria fins el Museu d’Art de Catalunya a Montjuïc. És una zona alta des d’on vam poder veure, al fons, el mar i la ciutat.
Un cop acabada la visita al Museu, vam tornar al metro. El mestre ens explicà que hi ha varies línies. Tenen colors diferents segons el seu recorregut. Els cartells ens indiquen tots els enllaços per poder moure’ns i anar de punta a punta de Barcelona, sempre per sota terra. A l’estació, mentre que esperàvem el metro ens fixàrem amb el rètol que indica els minuts que tardarà en arribar el proper. Ben aviat vam sentir el soroll que ens indicà que un altre comboi s’apropava. Quina sensació veure la seva entrada majestuosa, un cuc de ferro amb finestres il·luminades, ple de gent. El tren era llarg, anava ràpid. S’escoltava una veu que indicava el nom de la propera estació. Al sentir-la em vaig sobresaltar. Estava fascinat de imaginar i veure aquest entrellaçat de raïls, túnels foscos que tenen vida pròpia sota terra, totalment aliens a la vida de l’exterior.
Tot seguit vaig pensar en la sensació que s’ha de sentir al conduir aquest ferrocarril. Endinsar-se en l’obscuritat fins a la propera estació. Entrar en ella i trobar tota la llum,les andanes plenes de gent, per, uns segons després tornar a entrar en la foscor i així successivament, sempre, seguint aquest «camí de ferro».
La jornada continua i, al després de passar per unes quantes estacions, on la gent entra i surt dels vagons, moviment continu. Ara un s’asseu, un altre s’aixeca. Un jove, molt amable, li deixà el seient a una dona embarassada..., que bonic aquest respecte a l’altre. Amb molt poca estona vam arribar a Catalunya. Al centre de la ciutat. Ara el mestre ens posà a prova per veure si érem capaços de canviar de línia. Havíem d’anar a la vermella seguint els rètols indicatius. Un seguit de gent ens envoltà. Agafàrem un passadís, baixàrem escales, i, un altre passadís. Vam arribar a una andana més vella, més fosca, amb més vies, el tren, el metro. No ens vam equivocar!. Era complicat per nosaltres que no estàvem acostumats al soroll, a la multitud. Aquí tot-hom té pressa. Van ràpids com el metro que va de punta a punta. Sort d’ell per arribar allà on tu vols anar.
Han passat ja uns quants anys des què vaig viure aquella experiència. Ara he complert el meu somni que va néixer en aquella sortida a Barcelona quan tan sol era un jovenet. He estudiat, he fet pràctiques i ara ja sóc un de tants conductors del TMB. Porto orgullós el meu uniforme que em diferencia dels viatgers. Condueixo la línia verda. La mateixa que vaig veure per primera vegada. Quina casualitat i quins bons records.
Airun