Les mandonguilles de l'Aurora
Avui és 31 de desembre de 1924 i a Barcelona ha tingut lloc un esdeveniment molt especial. Ahir es va inaugurar el metro a la meva ciutat. Barcelona es va posar de gala per rebre algunes celebritats que van gaudir del primer viatge en metro anant de Plaça Catalunya fins a Lesseps.
Avui, obert ja a tothom, m’he animat a fer aquest innovador viatge. El sol no escalfa prou per treure’m el fred del cos, però el meu barret nou m’ajuda a suportar-ho amb dignitat. M’he posat el vestit dels diumenges i passejo amb pas decidit fent malabars amb el meu bastó. Amb l’altra mà m’enrinxolo el bigoti.
Les converses al carrer són monotemàtiques i tothom està molt emocionat amb l’avanç que suposa aquest vehicle subterrani. Als diaris i als cafès, tots en parlen.
Quina emoció! Estic a Lesseps a punt de comprar el bitllet: 30 cèntims. És una sensació estranya estar sota terra esperant que arribi el tren que em portarà fins a Aragó. Les persones amb qui comparteixo andana estan igual d’emocionades i sento alguna senyora que diu que li fa por. Somric amagat sota el bigoti, però a mi també em tremolen les cames quan sento que s’acosta el comboi.
Pujo al vagó amb la curiositat d’un infant i gaudeixo del trajecte. Trec el diari de la butxaca per llegir les notícies del dia mentre de reüll observo els companys d’aventura.
Al meu costat hi ha un senyor de panxa prominent amb ulleres petites que no para de mirar el seu rellotge de butxaca mentre fuma un puro pestil·lent. Al davant, una senyora de mitjana edat acompanyada de la seva filla es pinta els llavis amb l’ajuda d’un petit mirall. La filla la mira embadalida i li pregunta quan podrà pintar-se’ls ella també.
Arribem a Catalunya i el senyor del puro baixa. En el seu lloc, puja un noi jovenet amb un somriure que encomana tot el vagó d’alegria. Guardo el diari i em preparo per baixar a Aragó. Estem a punt de parar i els llums comencen a fer pampallugues fins a quedar-nos a les fosques. La mare i la nena s’abracen espantades. Les portes s’obren i baixo amb normalitat mentre el tren marxa al meu darrere.
Ep! Què és això? Em quedo parat mirant al meu voltant. Hi ha moltíssima gent amb vestits molt extravagants. Van molt de pressa i m’empenten sense voler. On estic? Miro el cartell de l’estació: Passeig de Gràcia. M’he equivocat de parada? No entenc res. Sembla que estigui en un altre món i la gent em mira de forma estranya. Entre empenta i empenta veig el que sembla un banc on puc seure. Des d’allà veig el rebombori. Persones amb els cabells de colors impossibles; tots amb el cap cot mirant el que sembla una caixa negra on de tant en tant s’encenen llums i veus. Alguns se la posen a l’orella com si fos un telèfon però sense auricular. Semblen automàtes. És una bogeria! Quan li ho expliqui a l’Aurora, la meva dona, no s’ho creurà.
Mentre penso que igual se m’ha posat alguna cosa malament, veig que s’acosta el metro. Pujo entremig de la multitud confós i aterrat. El metro torna a fer pampallugues, però dins tot ha tornat a la normalitat. Trec el mocador de la butxaca per eixugar-me la suor i penso que millor baixaré a Plaça Catalunya. Haig de recordar dir-li a l’Aurora que no em faci més mandonguilles per dinar.