El camí de la derrota
Faltaven uns minuts per les onze de la nit quan vam començar a desfilar per Esteve Terradas. Potser érem els cinc qui havíem de callar i deixar que la ciutat parlés per nosaltres. Però no vam fer silenci. Intentàvem compartir i proposar quines eren les següents passes que havíem de seguir, callant el dolor amb paraules i amb mirades de confort. Fins i tot algun somriure forçat. Per dintre, en canvi, estic segura que cap de nosaltres no podíem evitar repassar mentalment tot el que havíem viscut al llarg d’aquell dia a l’hospital. Jo, almenys, ho vaig fer.
En arribar a l’avinguda de Vallcarca, passar per sota del pont i veure l’estació del metro il·luminada vaig sentir una estranya sensació de confort, de familiaritat. Com quan de petita trobava la mare entre el públic als recitals de l’escola i em sentia menys sola, més calmada. Va ser una lleugera dosi de normalitat, de quotidianitat: entrar per l’estació que trepitjava cada dia per anar i tornar de la feina era com si aquell fos un viatge més. Però no ho era ni ho seria en endavant. I és que al mateix temps que trobava consol en aquelles escales que foraden la muntanya de Vallcarca maleïa per sempre més haver de tornar-hi cada dia. Maleïa que aquell hospital on vaig veure la vida marxar formés part del meu paisatge. Maleïa que, a partir de llavors, la desgràcia impregnés el meu dia a dia. Que la tragèdia sempre tingués el seu moment de protagonisme en els meus trajectes. Que mai més pogués tornar a passar per allà sense reviure la mort.
Aquella nit els cinc havíem perdut la guerra a la malaltia i aquell camí es va convertir, per sempre més, en el camí de la derrota.