Accepta la foscor, allà hi trobaràs la teva llum
Prefereixo moure’m per Barcelona amb l’autobús. Sento més llibertat veient el raig de llum del sol reflectit a les seves grans finestres i no la foscor del túnel dins del metro. Observo el trànsit, les carreteres en obres i els seus treballadors, els edificis emblemàtics o no de la ciutat i les persones caminar dirigint-se cap algun lloc. M’agrada regalar-me aquest espai de calma durant el viatge, sentir-me pacient i respirar. Prendre’m un temps per no controlar la situació i esperar que sigui el/la conductor/a el que em traslladi d’un punt a un altre sense haver de gestionar res, asseguda al costat de la finestra i permetent-me gaudir del que m’ofereix el paisatge de la ciutat.
Aquell dimarts d’abril a mitja tarda però, vaig decidir canviar i anar amb el metro fins a la llibreria de Rambla Catalunya número 37, gràcies a l'app de TMB del trajecte més ràpid que proposava. Em dirigia a la llibreria per comprar-li un regal a la meva mare. El dijous era el seu aniversari i dues de les seves passions eren, fer de iaia de tres meravellosos nets i crear divertits objectes fent manualitats. Així que, anava en busca d’un bon llibre d’arts plàstiques per poder fer amb infants, aquesta fusió de passions havia de ser un regal amb encert assegurat.
Baixava les escales de la boca del metro notant aquell aire calent que ve de cara i has de mig lluitar per seguir endavant. Introduint la targeta ja sentia el soroll del tren arribar. No sabia si era el de la direcció on jo anava però com de costum, m’agafen les presses per intentar arribar a temps... I efectivament, era el meu tren. Vaig baixar les escales fins l’andana de tres en tres i d’un bot vaig entrar per la porta més propera amb el so de l’alarma ja avisant del seu tancament...el sospir mític mentre em posava la mà al cor no va faltar. Hi havia molts seients lliures. Després d’acomodar-me vaig alçar la vista i els ulls se’m van il·luminar, el cor em va començar a bategar més de pressa, em suaven les mans i, a la cara se’m va dibuixar un tímid somriure. M’acabava d’enamorar. Recordo la nostra mirada sense parpadejar. Tenia els ulls clars, de mirada dolça com la mel. Duia mitja melena de color castany i les puntes del cabell li feien un degradat ros espectacular. Tenia el rostre fi i la pell clara. Uns llavis gruixuts amb un to natural rosat molt sensuals i seductors. Em moria de ganes de besar-los, de llepar-los, de mossegar-los. La seva postura corporal, amb l’esquena recta i les espatlles enrere transmetia seguretat i autoconfiança. Semblava sentir-se poderosa. Duia una camisa de seda blau cel de botons descordats per la part de l’escot, permetent descobrir la mida i forma dels seus pits. Lluïa una faldilla de tub i uns botins de pell negres. Les seves cames inclinades juntes cap a un cantó, dibuixaven les precioses corbes del seu maluc, elegant i captivador. El que més em va encisar va ser l’amor que desprenia. Vaig sentir que ens fusionàvem, i era recíproc! Pura connexió. Vaig tocar de peus a terra, havia de baixar a la propera parada! Em vaig disposar a llençar-me i dir-li el que sentia. Així que em vaig aixecar del seient... i ella també! Em vaig apropar...i ella també! Mirant-la als ulls, vaig dir: ets meravellosa i t’estimo. De sobte, va desaparèixer la foscor del túnel i amb ell, el meu reflex al vidre de la finestra. Havia arribat a l’estació de Passeig de Gràcia. Aquell viatge en metro a través de la foscor del túnel em va mostrar el paisatge del que sempre haig d’estar enamorada.