Somiatruites
Agafo una ampolla de vi de la cuina. "Somiatruites". No sé si bo o dolent, però no vull anar a casa de l'Aina amb les mans buides. No es tracta d'un dijous qualsevol per ella, ha tornat a recordar per WhatsApp que avui ens comunicarà alguna cosa important. L'expectació és alta, al nivell del menjar de qualitat que sempre ens ofereix. Miro com arribar-hi. Un altre cop, Google Maps va una ruta enrevessada amb un transbordament addicional a Paral·lel per anar a Urquinaona. Decideixo invertir aquests 10 minuts de diferència en 5 pàgines més de "Betty" de Tiffany McDaniel.
Propera parada: Palau Reial. El soroll d'un grup d'estudiants, de sobte, inunda el 80% del vagó i el 100% dels seients. Hi ha una noia que no aconsegueix seient. És molt prima i sembla trista. Després de dues parades, veig que no participa en les activitats del grup, però tampoc fa l'esforç d'aparentar tenir feina: no mira el seu mòbil ni busca conversa. Definitivament, no està integrada al grup. Rumio sobre els diferents escenaris de la seva situació: Potser és massa tímida, ha començat més tard el curs i ara li costa fer amics; potser és molt llesta, "un repel·lent per la resta"; o potser no vesteix bé, encara em crida l'atenció com, tot i portant uniforme les diferències estilístiques encara segreguen malauradament per les xarxes socials i la tecnologia. Tanco el meu llibre. Vull saber el seu nom.
Després de tres parades, baixen algunes persones a Sants Estació, i un nen menut, que porta el mateix uniforme i ulleres de pasta, es gira:
— Ari! Vine, que hi ha lloc aquí! — El noi s'hi dirigeix.
— Vinc! — Ella contesta amb un somriure agraït per la deferència, i amb la mateixa velocitat amb què agafa la seva motxilla i va al costat seu.
Ariadna. El seu nom és Ariadna. Tot encaixa, el noi baixet amb ulleres de pasta i ella, la noia prima, tímida i solitària. De cop i volta recupero imatges de la meva infantesa, i rumio si la situació de l'Ariadna és semblant: la por de rebre comentaris negatius i no saber respondre. La falta de diners a casa que feia que no pogués anar als aniversaris dels meus companys, la meva mare no m'ho deia, però amb el temps vaig entendre que no hi anava perquè no hi havia diners per fer regals. La falta de seguretat en mi mateixa... I els llibres de la salvació. Sense pensar-hi, m'aixeco i vaig amb ella.
– Ariadna, com va? (pico l'ullet, fent una total declaració d'intencions). Mira, que l'altre dia et vas deixar el llibre a casa. Com que pensava tornar a veure a la teva mare avui, l'he agafat –li dic.
– No és meu... –va respondre amb total sinceritat.
– Sí, dona. Vaig acompanyar la teva mare a l'FNAC de la parada de L'Illa. Bé, haig de sortir en aquesta parada, que vagi tot molt bé i a veure si ens tornem a veure aviat!
– Ari, és aquesta una amiga de la teva mare? Presenta'ns! – Somriures i bromes pròpies de l'edat del "pavo" que no escolto, però entenc perfectament.
Surto ràpidament a la següent parada. Estic molt nerviosa i em noto la suor a les mans i el front. Què he fet? I si la noia no té mare? Com se m'acudeix inventar-me que he vist la seva mare? Quan surto al carrer m'adono que he oblidat la bossa amb l'ampolla de vi. Sí que en soc jo, de Somiatruites!
Ariadna observa la senyora elegant que ha sortit del vagó i mira el llibre que li ha donat. S'ha deixat una bossa amb una ampolla de vi: Somiatruites. El punt de llibre és una targeta d'un centre de manicura que hi ha a Glòries i es pregunta si és un lloc que la dona visita freqüentment.