Les mil i una
Immers en mi mateix, baixava les escales de casa per anar a trobar-me amb la nit dels vespres que tenia atrapada entre urpes la meva esposa Àngela, a l’habitació 1001 de l’Hospital del Vall d’Hebron.
Sense treure’m del cap la imatge d’en Tintin al costat d’un Milou i a punt d’esclatar-me el cervell en ressonar-hi, per mnemotècnia o per deliri, el conjunt de mots “1001, Milou, 1001, Milou...” esdevinguts una frase i alhora destí. Un mantra silenciós cap en fora i rítmic en percussió a imatge del 29, del “Tramvia 29”, impregnant el dins.
Fou així que vaig arribar a l’estació d’Universitat, sense saber ni la línia ni l'andana destinació “Vall d’Hebron”. Em vaig, però, deixar portar per l’esma, malgrat haver rebut com a resposta un sec “cap!”, just preguntar-li pel camí que havia d'agafar a una noia d'aspecte emmalesat per la música cubana d'un guitarrista assegut en una cadira de faig mig corcada, en harmonia amb un llençol blanc tacat com si a un dàlmata li fos sostret.
Era el protagonista en l'atri. Art segmentat d’un decorat guerxo o conus blau de França que recordava un pont, enllaç entre so i realitat. L’esvelt volum traïa la melodia sorgida dels seus dits de músic mossegant les cordes com si el deliri només fos seu.
No sé quina devia ser la peça que competia amb el so del mantra de números i de lletres belgues viatgeres que m’anaven gratant el cervell com si fos una cadernera abandonada al Pla de la Calma, al bell mig del ramat d’ovelles i cabres d’en Josep; sense poder abastar si es tractava del prat o del museu d’esquellots que el pastor té dedicat com una arrel del Montseny.
Cap estel em podia guiar entre tanta boira i vaig pujar al primer vagó, re-situant-me al mig del tren, fugint de la concurrència. Un noi de semblança hispana em va oferir el seu lloc. Ho vaig agrair.
De fet, hauria volgut romandre sol en aquell espai, tren, túnel entre estacions, xarxa i el mon. Sol i solitari. Em sobrava gairebé tot i tothom, tret d’en Milou que blanquejava els meus passos entre ombres, fent-me de pigall ciceró i potser d’aquell jove distingit sense més parla que gestos i mirades creuades i complaents.
En algun moment del trajecte, vaig pensar que podria ser d’origen andí alhora que noble hereu amb sang d’heroi indígena d’altre temps o ves a saber si fins i tot un educat fruit de deesses i déus. El vaig mirar novament. Fos impuls o re-torn visual del respecte amb l’esperit de les encaixades de mans; tant se val!
Aviat vaig sentir fracassat el neguit de tanta bogeria i vaig sentir-me nu i nedant en la memòria: al Floridita de Hemingway, a Taha’a, a Montserrat, a Merzouga, a la neu i al sol o al Born i al món que roda. La claror feia llum i aquesta duia caliu. Bany i banc de joies sense preu.
Seria “l’Automne indien” qui devia haver abocat fulles d’auró a la via, convertint-la en un riu de colors i al tren en dibuixant?
Va ser així que, nodrit de la força dels tòtems i ajudat per Tayta, pare de l’aigua i com la pluja que l’engendra, tot fluint, vaig aconseguir sortir il·lès dels sons i trons que des del silenci, varen llagar-me el cos, farcir la ment de por i quasi amagar-me l’aura?
Aquell viatge en Metro va portar-me a un destí fora de ruta i com si d’un regal es tractés el vaig fer meu. Lluny de la Vall d’Hebron, em va dur a l’altiplà de Kay Pacha, just per sota dels núvols perennes, on la pluja hi viu; i en Milou! des de llavors.
Amb aquesta fortalesa i l’amor dels gegants, l’Àngela sobreviu. I jo; acaronant al traçat de l’aigua...