Necesitas tu espacio.
“Necesitas tu espacio”. Aquest és l’anunci de trasters que tinc al davant, asseguda al vagó de la L5. I penso que des que vaig tenir la meva filla, fa dos anys, el que vaig guardar al traster va ser a mi mateixa. No tinc temps ni gairebé vida pròpia, més enllà de la que em pugui crear dins el meu cap. De vegades, deixo la nena amb la cangur i m’escapo al metro. Aquí abandono qui se suposa que soc per pitjar el botó de “pause” i respirar. Obrir el parèntesi que dura l’espai que vull recórrer. Temps per pensar en tot o en no res, de divagar. Temps de trànsit, de perdre’t en una cançó, llegir o deixar-te xuclar dins l’smartphone. Aquest micro-univers que travessa espais físics sense quedar-se amb cap en concret. Que sembla perenne. No conec ningú, en aquesta sala d’espera mòbil. Em sembla un aparador de persones, una proveta d’individus a l’atzar. Em mires? Què veus? Podria ser qualsevol història per a tu, igual que tu per a mi. Som, els uns per als altres, com les caixes negres dels avions, que no podrem arribar a conèixer ni entendre què ens ha passat fins que ens obrim en un altre món, on tots siguem transparents i ens saludem només veure’ns. Pip pip pip pip! Collblanc! Salto a l’andana just quan les portes s’estan tancant. No rellegeixis, mira endavant! Guarda el mòbil que t’obriràs el cap! Però he d’aprofitar la inspiració, que em ve de l’alegria barrejada amb la tristor i el cansament, per escriure aquest relat. Torno a casa de visitar l’àvia, i encara guardo a la roba i les mans la seva olor neta i càlida. Tinc el mapa del metro al davant. De Maragall a Collblanc, i d’aquí baixar més i més i canvi a la L9 fins a Europa Fira. Les línies i parades s’entrecreuen com ho fan els records, creant connexions neuronals. Ella les té totes barrejades. Agafa dreceres impossibles i em parla amb un llenguatge mancat de vies per on circulin subjecte, verb i predicat. I tot i així, només amb la felicitat que traspuava en veure’m i amb la voluntat d’explicar-me allò inexplicable, ha estat ella qui m’ha acabat trobant on fos que m’hagués deixat oblidada. Tant que em busco a mi mateixa dins el metro. L’àvia està perdent la identitat, i la meva filla just la construeix ara. Però a totes tres ens mou la tracció i la força de les emocions, de l’amor. La il·lusió. Al final la vida és una il·lusió? Hi ha un destí final? Ja he arribat a la meva estació.