Batega el cor ocult de la ciutat
Batega el cor ocult de la ciutat sota les llambordes molles. Sota la Terra clama el bram de la ciència, que exigeix a les rodes que li donin encara més abrivada. El sol tremola al pas de la mecanitzada bèstia que, a diversos pams de profunditat, galopa amb embranzida com en desbandada. Tot allò en què tants posaren les seves esperances avança sobre raïls al galop d’un minuciós engranatge posat a punt per aquell precís instant. El pla que imaginà Ildefons Cerdà es recrea sota la Terra, creant una ciutat subterrània que és reflex de la de dalt. Sobre les vies no descansa mai la bèstia mecanitzada que és la seva guardiana. Vomita en una solitària andana tota la ciència i de l’enginy humà. Escup la Terra un vagó rere l’altre cap al lluminós exterior. Els vagons es mouen com per art de màgia.
Aixeca’t. Camina. Corre. Salta. Avança a cop de martellades com ànima que se’n porta el diable. Així actua qui sent el batec del cor ocult de la ciutat. La seva rítmica percussió instrueix al principiant en uns sants misteris sobre el poder de la màquina sobre l’humà. En un trajecte solitari, el principiant descobreix finalment la veritat. El metro és l’Àlef, l’U-primordial. S'estén per sota de tota la ciutat, però tot fa veure que es concentra tot ell en un sol punt. Sembla que escurça les distàncies, posa pell amb pell als estranys que gosen internar-se en la seva complexitat. Ànimes errants es troben a les andanes i als llargs passadissos de les estacions. Perquè al metro mai neva ni plou, mai no fa fred. Simplement bufa el càlid buf dels vents còsmics que assoten les seves andanes. I així, la ciutat pot seguir el seu curs, bategant al compàs del constant vaivé dels seus habitants. Caus. T'aixeques. Camina. Tornes a córrer, avances de nou.
Una dona ajaguda sobre la terra impura, així es presenta la ciutat que mai no dorm des de les altures. A la pàl·lida llum de la lluna, la seva pell d’asfalt i ciment esdevé transparent. Des d’una posició privilegiada, s’observen les venes que la recorren del cap a la punta dels dits dels peus. De la mateixa forma que la sang que irriga cada cèl·lula del cosa, el metro és el sistema que nodreix una ciutat que no descansa mai, ni de nit ni de dia. És impossible no meravellar-se davant tal desplegament de força, maquinària i enrenou. El metro és el cor que batega incessant de la meva estimada ciutat.