El Somriure
Soc a Marina. Dins d’aquell vagó de la vermella només espero retrobar-me amb el silenci interior que m’ha mancat al llarg del dia. Com si una sordina em mantingués aïllat, deixant en segon terme qualsevol sonoritat aliena. Només alguns pensaments fugissers ocupen un espai diluït darrere la meva retina. Com li haurà anat avui a la mare? Arribar a l’Hospital de Bellvitge sempre és un trajecte llarg. Davant la meva mirada perduda, el comboi sembla impregnat dia rere dia d’una mateixa quotidianitat: la fauna del mòbil, de peu o asseguda però sempre reclosa en la pantalla del seu món virtual; tampoc hi pot faltar el peculiar lector de butxaca que encara es resisteix al pas de la tablet. Però qui irradia més pel seu major autocontrol no pot ser cap altre que l’home de negocis, ben vestit i amb el seu maletí. El transcurs de les parades encabeix en aquell petit espai alguns rostres que es guien sempre per un patró d’acció recurrent. Les seves vides, com la meva, resten sotmeses al dictat del temps metropolità: viure per la rutina.
Davant meu, a la finestra, el reflex de músic absent on havia quedat atrapada la meva mirada és ocupat per una noia una mica més jove que jo, d’aspecte bohemi, que seu. Ja té a les mans la seva llibreta. Ella és el paradigma que qüestiona les lleis del passatger corrent, una discreta observadora que immortalitza amb el seu traç l’entorn ambulant; tasca no gens fàcil, que tendeix al dibuix inacabat i captat en un temps imprecís. Però els esbossos d’avui semblen ja començats... Una nova tècnica per al seu obstinat propòsit? Tan sols la miro de reüll...
Sí, faig veure que segueixo amb les meves cabòries, però l’acció transcorre al meu voltant. L’empresari ben vestit sembla més impacient que altres dies. L’avançament inesperat d’una reunió se li ha menjat el temps, potser només un parell de minuts. Clou una agitada conversa amb el seu soci, a l’altra banda del mòbil. La suor que regalima del seu front l’obliga a clenxinar-se i preparar-se per un esprint olímpic.
Amb tres parades, sembla que la jove artista n’ha tingut prou per refer la seva creació. El dia anterior no deixava d’observar el posat d’aquell home de negocis. De cop i volta la noia s’alça i, un instant abans que el comboi freni, s’adreça a l’empresari: -Vinga! Ara sí, voli!-. La gent del vagó contempla l’escena. L’home subjecta aquell full de quadern on s’hi veu calcat, però amb unes grans ales angelicals que l’eleven. Desconcertat, en obrir-se les portes, vacil·la un instant tot mirant-se la jove, i seguidament arrenca a córrer com un esperitat cap a l’andana, escales amunt. No puc evitar encomanar-me de les rialles. L’artista, mentrestant, torna a prendre posició, davant meu. Jo la miro, alegre, amb complicitat i assentiment abans de recuperar el meu posat pensatiu. La gola negra i turbulent del túnel em transporta oníricament a la planta de Bellvitge on es fa la recuperació. Ja només li falten dues sessions a la mare...
De cop i volta desperto de la becaina. La quietud m’ha fet reaccionar. He arribat a la parada final, tothom ha baixat del metro, m’he d’afanyar. La jove artista tampoc hi és, però al seient resta una pàgina del seu quadern. Amb sorpresa, m’hi apropo i amb el full a les meves mans contemplo el meu alter ego il·lustrat. Se’m veu content...
Al darrere, sembla que l’autora m’ha volgut dedicar unes paraules: “Per acabar, només em faltava això de tu: el somriure. Així que no l’esborris!”