Valuoses divises
Soc petita i al juliol la mare em desperta d'hora, que hem d'agafar el bus cap al Club Natació Barcelona. Els carrers apareixen quiets i lluminosos. Al bus sempre podem seure i mirar per la finestra. Que bonics els matins de juliol de camí cap al blau. L'entrepà de pernil, del bo, a la bossa de roba de quadres vermells. El suc de taronja al termos.
La tornada és encara millor. Amb el benestar de la piscina al cos, esperem el 64, el sol, la claror a la cara. Cabells molls. Frescor. És el moment de beure'm el suc, de trobar i mossegar els petits trossets de pernil a l'entrepà. És l'eufòria perquè és estiu, és juliol i són els blaus.
Tinc uns 9 o 10 anys. Aquesta tarda de primavera el 64 ens espera. Els patins, nous de trinca, criden d'alegria perquè anem al parc del Turó. La pujada sempre es presenta una mica feixuga. Ja se sap, el constant obrir i tancar de portes se'm fa etern segurament per la meva ànsia. Avui vaig amb la Sammie.
La Sammie ha caigut mentre patinava i s'ha obert la barbeta. Cridòria, sang i punts. Això de patinar sobre rodes...
No hem pogut baixar amb el bus, la desconcertada rutina em fa sentir estranya. Hi ha alguna cosa que no m'és pròpia al taxi.
Tinc onze anys i aquest agost no hem pogut marxar de vacances. Per sort, la mare és incansable i de bon matí ja tenim els entrepans de pernil, sempre del bo, i el termos amb el suc de taronja natural enllestits. Aquest cop el 64 és festa major, de la grossa perquè anem cap a les piscines.
Encara no ho sé. Tanmateix, hi haurà parades, trajectes i giravolts que conformaran el meu patrimoni geogràfic de la infància. I el 64.
Valuoses divises, ara que en tinc seixanta.