La noia de l'andana
La veia cada matí a l'andana de Fabra i Puig. Sempre amb aquella bossa enorme, sempre amb aquells auriculars taronges. Però el primer que em va cridar l'atenció va ser aquell somriure dissimulat dibuixat als seus llavis, i els ulls brillants, desperts. Tot en ella destacava entre la multitud apagada que agafava el metro a primera hora del matí, era impossible no fixar-se en el seu pas rítmic i alegre.
Després vaig començar a pensar en la bossa. La bossa era gran, molt gran, però semblava lleugera. Engegava el motor de la meva curiositat. Què devia portar en aquella bossa? Em passa sovint, em diverteix imaginar què deuen portar les persones a la bossa. I desitjaria poder contemplar aquest espai totalment íntim i personal. A vegades hi pensava durant el dia, durant els minuts perduts esperant a la cua del supermercat, o als semàfors que trobava vermells, em descobria pensant en aquella noia i la seva bossa.
La bossa era un gran misteri per a mi. Els auriculars taronges, en canvi, tot i que semblaven bons, no m'agradaven gens. Jo no els hauria comprat mai, però a ella li quedaven bé, i, sobre tot, donaven ganes de demanar-li que compartís la seva playlist. La podia imaginar patinant pel passeig marítim amb els auriculars taronges, amb el mateix somriure als llavis, al ritme de la música. Hi devia portar uns patins, a la bossa? Semblava massa lleugera... No crec que fos això. El misteri continuava.
Cada cop hi pensava més sovint, Fins i tot m'aixecava abans i sortia de casa més puntual que mai. Jo arribava sempre abans de les 7 i l'esperava. Ella arribava sempre puntual, sempre a la mateixa hora, a les 7:02 la veia baixar per les escales, l'observava mentre avançava per l'andana, intentava apropar-m'hi quan tots dos pujàvem al vagó, i, si podia, m'asseia aprop seu. Em moria de ganes de parlar-hi, de preguntar-li què escoltava, de sentir la seva veu. I un dia hi vaig parlar...
Un dimarts estava asseguda al meu costat, la vaig mirar, ella em va veure i vaig començar a parlar. "No tinc gens de bateria, saps quina hora és?" Ella no em va sentir, és clar, es va començar a treure els auriculars per escoltar-me, però una senyora rossa que estaba davant nostre va respondre ràpidament. "Són les set i deu." La noia de l'andana es va tornar a posar els auriculars. Potser ho tornaria a intentar en una altra ocasió.
Però ja no hi va haver més ocasions. El dimecres següent vaig arribar a les 6:57 i la vaig esperar, però ella no va venir a les 7:02. A les 7:10 encara no havia arribat. Jo ja arribava tard a la feina i no podia seguir esperant, així que vaig marxar. El dijous vaig arribar a les 6:45, i vaig esperar fins les 7:10, tampoc va venir.
Vaig seguir arribant cada dia uns minuts més aviat, cada dia amb menys esperances de tornar-la a veure.
Segueixo arribant aviat, esperant que algun dia tornarà a baixar les escales de Fabra i Puig amb la seva bossa enorme i els auriculars taronges.
No l'he tornada a veure.