En Macabeu i els autobusos
Caminant pels carrers amb només set o vuit anys, sovint tenia sensacions ben curioses. Es tombava de cop i volta per veure si vivia en la realitat o dins d'un somni.
Es sentia espiat.
Creia que les cares anònimes que veia darrere de les finestres de l'autobús que baixava pel Passeig Sant Joan, l’observaven fixament, jutjant els seus actes.
Recorda els diumenges quan amb el seu pare esperaven l'autobús.
En Macabeu els veia un rostre. Una boca molt grossa i uns ulls gegants.
Quan arribava exclamava: «Ja ve la autobús! Ja ve la autobús!», i el pare pacient, contestava:
«No és la, és el».
Tot semblava màgic per a ell.
Sempre molt curiós. Volia saber-ho tot de la seva ciutat.
Com els noms dels carrers o la ruta que fan els autobusos.
I quina deu ser la millor per anar allà on un vol anar.
Fa molts anys, va haver de marxar de la ciutat i moltes coses canviaren amb el pas del temps.
En tornar, passats més de trenta anys, tot li semblava més lluminós i també molt sorprenent.
Era un apassionat de l'arquitectura urbana i també un nostàlgic. Va pensar que havia de fer alguna cosa per poder superar el daltabaix sentimental que li causaven tants canvis. Un dia va agafar una llibreta per anotar tot allò que li cridés la atenció.
Escriure el feia sentir millor.
Barcelona s’havia convertit en un caramel d'interès turístic i empresarial de primer ordre.
Va pensar que des d'un seient ben còmode al final d’un autobús podria captar un munt de coses interessants.
El transport públic era la millor manera de poder anar a tot arreu.
I així va iniciar una aventura ben personal, per satisfer un munt de curiositats sempre lligades als seus records d’infantesa.
Era com estar en una pel·lícula a on poder ser observador, intèrpret, o qui sap si un dels protagonistes.
Calia trobar aquella guspira de la intuïció per fer el descobriment més sorprenent.
Un dia, fent un trajecte que l’havia de dur al peu de Collserola, després de creuar una avinguda gegant com mai no hauria pogut imaginar, -la Ronda de Dalt-, va viure una cosa curiosa.
Al mateix autobús on ell anava, va pujar una dona anciana, amb força dificultat per moure’s. Tenia un somriure increïble. Però de seguida en Macabeu es va adonar que passava alguna cosa estranya. Entre el conductor i ella es van creuar unes mirades molt marcades. Passava alguna cosa no prevista. El somriure generós de la velleta s’anava transformant. Semblava que un núvol gris i tèrbol fos present.
Després va saber que aquella àvia bonica i trencada esperava trobar-se amb una amiga, que amb la puntualitat de sempre, estaria asseguda davant de tot del autobús.
Feia més de quatre anys que això es repetia, a la mateixa hora, en el mateix lloc. I sempre, un cop s’havien saludat amigablement amb el conductor, les dues amigues es passarien la resta del trajecte xerrant i rient.
En Macabeu estava molt atent a tot.
Alhora tenia una subtil confiança en la vida i aquesta li deia que en aquell moment, tot era perfecte, res massa greu no passaria.
La llum de la tarda era daurada, preciosa. Estaven aturats dalt de tot d’un carrer ampli i amb força pendent.
La visió de la mar, allà al fons.
Va quedar-se expectant.
Sentia una mena de fluïdesa en tot.
Tot d’una, un home rialler i un xic estrafolari va sortir del darrera d’un bloc de pisos a tocar de la parada del autobús. «Ja es aquí, ja es aquí!» Es referia a la amiga desapareguda, que sortia despentinada pel seu darrera.
Quin tip de riure tots plegats!
Tot havia estat una simple anècdota.