Segur que ella
Títol: Segur que ella
Com cada matí, ella pujava clavant cops amb la maleta a tots els esglaons de l'autobús, mentre esbufegava mots silenciosos.
Ell la recollia a les vuit trenta-dos a la parada de Bac de Roda amb Diagonal, i també com cada dia la veia baixar a la mateixa parada Gorg de Badalona.
Mai s’havia considerat un noi gaire despert. Més aviat introvertit. La veritat era que li agradava la seva feina, gaudia conduint l’autobús mentre escoltava la ràdio i a la vegada estava immers en els seus pensaments.
Ella, des del primer dia, li havia cridat l’atenció. Amb el seu cabell ros recollit en una trena que li queia per l’esquena, la pell blanca com de porcellana i de somriure càlid. El que havia començat com una fixació, amb el temps havia esdevingut una veritable obsessió. Necessitava saber més coses d’ella, a què es dedicava, on vivia.
Des que ho havien deixat estar amb la Marta, tenia més temps lliure. Massa hores lliures, de fet. En les quals s’avorria i pensava. Pensava en tot allò que s'havien dit aquell últim dilluns de maig, l’últim dia que l'havia vist. Tots els retrets que es vam fer l’un a l’altre. Pensaments que ara eren del tot inútils perquè no podia tornar enrere, ja no estava a temps de canviar cap mot. Però no podia evitar-ho, les imatges d’aquell dia i les sensacions que se li amuntegaven al cap no el deixaven tranquil.
Conduïa i pensava. Pensava en què hauria passat si aquell dia no li hagués dit res, si simplement s’hagués apropat a ella i l’hagués abraçat molt fort. Molt molt fort mentre l’olorava, li encantava la seva olor. Ja no la tornaria a olorar mai més? Només aquell pensament li feia venir esgarrifances.
El semàfor es posa verd, accelera.
A mesura que anaven avançant els mesos li costava cada vegada més recordar per què es barallaven amb la Marta. Els records començaven a estar difuminats i borrosos com vidres entelats al tren una nit d’hivern. Per més que ho intentava no recordava el motiu. Només aquell sentiment com de traïció. Un buit, una buidor dolorosa i profunda sota el coll al bell mig del pit.
Mentides. Tots dos, mentiders patològics. Per què es mentien? Com van arribar a aquest punt en què mentir-se era millor que dir-se la veritat? No era capaç d’entendre-ho.
El cas era que la noia rossa semblava d’aquelles noies que no diuen mentides, que són dolorosament sinceres: segur que ella mai no li faria el que li havia fet la Marta, amb ella podria ser feliç. Segur.
Segur que ella mai li amagaria res i l’escoltaria compassiva quan hauria tingut un dia d’aquells complicats, i l’afalagaria dient-li que tenia tota la raó. Ella entendria el que ell necessitava a cada moment i li ho donaria.
Segur que ella era tranquil·la, segur que tant se li'n donarien les meves manies, que fins i tot les trobaria entranyables.
Ella segur que tindria paciència amb la seva mare, no li portaria la contrària. Entendria que aquella dona s’havia fet gran. Ella se’n faria càrrec.
Amb la noia del cabell ros i la pell fina s’entendrien tan bé que només els caldria mirar-se als ulls per entendre com estava l’altre.
A la primavera sortirien junts a córrer per la muntanya i mirarien embadalits els ocells. Sense pressa, sense mirar els quilòmetres que corrien, deixarien que les cames els diguessin quan havien de parar. Llavors es besarien al damunt d’una roca, al penya-segat.
Amb ella tot seria fàcil.
Demà parlaria amb ella, es va dir. Si, de demà no passaria.