La Clara i el metro.
Era un matí boirós de gener a Barcelona. La Clara, una jove arquitecta de 28 anys, esperava el metro a Passeig de Gràcia. Aquell dia havia de presentar un projecte important: una nova estació que podria revolucionar el transport a la ciutat. Però alguna cosa no anava bé.
Quan el metro va arribar, la Clara hi va pujar i es va asseure al costat d’una dona gran que llegia un llibre vell. El tren va arrencar, però es va aturar sobtadament. Les llums es van apagar. La Clara va notar com el cor se li accelerava. No era només una avaria.
—No us preocupeu, segurament és una avaria elèctrica —va dir un home jove, en Marc, des del fons del vagó. Portava ulleres i una motxilla. Semblava saber alguna cosa que els altres ignoraven.
—Això no és una avaria —va xiuxiuejar la Clara. Les parets del vagó semblaven canviar, com si estiguessin fetes d’una substància líquida i fosca. De sobte, una porta es va obrir al fons. Darrere, hi havia un passadís estret i il·luminat per una llum tènue.
—Hem de seguir endavant —va dir en Marc. La dona gran va assentir en silenci.
La Clara, intrigada, va decidir seguir-los. El passadís els va portar a una estació desconeguda. Les parets estaven cobertes de grafits que semblaven viure. Els noms de les estacions eren estranys: “Estació dels Somnis”, “Estació del Temps Perdut”.
—On som? —va preguntar la Clara.
—Aquest és el metro secret de Barcelona —va explicar en Marc—. Només apareix quan la ciutat ho necessita. I avui necessita alguna cosa de nosaltres.
La dona gran va obrir el seu llibre. A dins hi havia un mapa d’aquesta xarxa oculta.
—Hem de trobar el capità del metro —va dir—. Ell ens dirà què hem de fer.
Van caminar per passadissos que semblaven no tenir fi. Finalment, van arribar a una gran sala circular, on un home alt i de cabells grisos els esperava. Era el capità, i portava un uniforme antic.
—Benvinguts —va dir—. La ciutat està en perill. Algú ha obert un portal a un món paral·lel, i les ombres s'estan escapant. Necessitem tancar-lo abans que sigui massa tard.
La Clara va entendre que el seu projecte era la clau. Amb l’ajuda de Marc i la dona gran, va guiar el capità fins a l’estació correcta. Allà van trobar el portal, una boira negra que girava com un remolí.
—Ara és el teu moment —va dir el capità.
La Clara va treure els plànols del seu projecte i els va llançar al portal. Els papers es van convertir en una llum cegadora que va tancar el remolí per sempre.
Quan van tornar a la superfície, el sol brillava. La Clara va mirar al seu voltant, com si tot hagués estat un somni. Però a la butxaca hi va trobar un tiquet de metro amb una inscripció: *“Gràcies per salvar la ciutat.”
I així, el metro de Barcelona va continuar el seu camí, portant secrets que només uns quants coneixien.