L'etern viatger
L’Eloi s’asseu al final del vagó, just on la llum tremola amb cada sotrac. Les seves mans encara duen la fredor del carrer, tot i que el metro avança en aquell caliu metàl·lic que té la humitat dels túnels. Porta els auriculars posats, però no sent res. Prefereix mirar la gent, imaginar-se les seves vides.
Una dona amb una bossa plena de taronges recolza el cap contra la finestra. Un noi amb ulleres rodones i un llibre massa gruixut llegeix amb la cara a un pam de les pàgines. Un home amb la jaqueta descordada observa el seu reflex a la porta. L’Eloi es pregunta si ell també sembla tan absent quan mira el seu reflex.
A l’andana següent puja una noia amb els cabells recollits en un mocador groc. Seu davant d’ell, es frega els braços i es mira les mans com si busqués una resposta entre les línies del palmell. L’Eloi la mira de reüll, i en aquell instant, el metro s’atura de cop entre dues estacions.
—Senyors passatgers… —comença una veu distorsionada per l’altaveu—. Per incidència en la circulació, el servei quedarà aturat uns minuts.
Les llums parpellegen. Ningú diu res, però l’aire es carrega d’una tensió subtil, com si tots els passatgers haguessin deixat de respirar alhora. L’Eloi nota una gota de suor relliscant-li per l’esquena. Es treu els auriculars.
—Sempre passa el mateix en aquesta línia —remuga el noi de les ulleres rodones, tancant el llibre.
—Quant trigarem? —pregunta la dona de les taronges.
Silenci. L’Eloi observa la noia del mocador groc. Ella també l’observa.
—Tu també el sents? —xiuxiueja ella.
—El què? —pregunta l’Eloi, arrufant el front.
La noia alça una mà, assenyalant el passadís buit del vagó. L’Eloi segueix la direcció del seu dit i nota un calfred. Hi ha algú. Dret, entre les portes, amb una ombra massa densa per ser real. Els altres passatgers encara parlen entre ells, ignorants a la presència.
—És ell… —diu la noia.
—Qui?
—El passatger que mai arriba enlloc.
L’Eloi sent la boca seca. L’ombra no té rostre, només una silueta que sembla allargar-se amb cada tremolor de les llums. Un soroll metàl·lic, com d’unes portes intentant obrir-se, ressona pel vagó.
De sobte, el metro reprèn la marxa. La llum torna a estabilitzar-se. L’ombra desapareix.
La noia del mocador es posa dreta de cop.
—Aquesta no és la meva parada.
Les portes s’obren i ella surt, gairebé corrent. L’Eloi la segueix amb la mirada mentre veu com es perd entre la gent de l’andana. En aquell moment, es fixa en el reflex de les portes. Darrere seu, aquella mateixa ombra.
El metro arrenca de nou.