Recordant des del vagó
Podria haver estat un dia qualsevol, un matí de dijous tediós qualsevol anant cap a la feina, però avui la màquina dels records de la Mila tenia ganes de funcionar a ple rendiment.
Avui feia justament quinze anys que havia arribat a Barcelona, aquella ciutat que li quedava tan llunyana i amb la qual mai s'havia hagut d'enfrontar tota sola, una noia d'un petit poble empordanès carregada de maletes buscant l'adreça del petit apartament que es podia permetre pagar de lloguer amb el que estalviava treballant durant l'estiu.
La ciutat l'aclaparava, els carrers rectes, els edificis imponents, les corrues de gent anant amunt i avall. El propietari del pis l'esperava a les cinc i li havia dit que tan sols havia de fer tres parades de metro després de Passeig Gràcia, que l'apartament quedava a tan sols cinc minuts del metro de la Barceloneta. Només havia agafat el metro dues vegades i ni tan sols recordava quina línia era, ni el nom de cap parada, i aquell dia va sortir tan decidida de l'estació que va acabar al carrer i amb els nervis no va saber trobar cap boca de metro.
- -Respira, Mila... – es deia a ella mateixa – Torna a baixar les escales i busca el senyal del metro.
Va ser una primera vegada accidentada. Els passadissos se li feien eterns i creuar l'andana per arribar a la línia groga l'atabalava. Per què s'havia deixat els auriculars a casa... Va esperar a pujar al metro i per sort anava amb temps de sobres. Una parada, dues, tres. Però el nom de la parada no era el correcte...
-Torna a respirar, Mila. Desfés el camí, canvia d'andana.
Va empassegar amb les escales i les maletes van rodolar escales avall, sort d'una parella encantadora que la va ajudar a recollir l'equipatge. Va canviar d'andana, encara avergonyida per la caiguda. Faltaven cinc minuts perquè arribés el tren, que va aprofitar per seure i calmar-se. Finalment va baixar a la parada correcta i el propietari del pis, un estiuejant que era veí de casa seva, l'esperava a la boca del metro.
Ara ho recorda amb un somriure tímid mentre fa un glop al seu termos de te. Agafa el metro cada dia i ha viscut a tres barris diferents de la ciutat. S'ha convertit en una rutina. Llevar-se, esmorzar, vestir-se i agafar el metro a Sant Andreu per anar a la feina.
L'olor amarga del te li ha fet recordar la primera vegada que es va enamorar al metro. Ella, que sempre ha estat tímida i no ha pogut aguantar la mirada a cap desconegut més de dos segons, aquell dia va xocar amb en Nil. Anava despistada i cansada de les classes del matí, fent glops de te negre amb llet condensada. Va travessar les portes del metro i el contingut del termos va anar a parar sobre un noi jove, de la seva edat, que duia la motxilla repenjada en un braç, vestit amb roba informal. Merda, va pensar. No li sortien les paraules. Ell va somriure i li va agafar el paquet de mocadors que li ensenyava sense creuar ni una sola paraula.
"Què deu pensar de mi?" No sabia què dir-li. Cinc minuts en silenci, notant com l'observava. Després d'aquell ridícul només esperava no tornar-lo a veure més. Però aquell mai més es va convertir en una relació de tres anys, fins que en Nil va marxar a treballar a l'estranger. Ara són amics d'aquells amb els quals dius que quedaràs i no trobes mai el moment.
S'obren les portes de la línia vermella a Universitat. Posa un peu a l'andana i desa els auriculars a la butxaca. És en Nil? No, són els records.
- -Mila? -Qui ho diria, que els records poden cobrar vida?