Línia 100: Destí Centenari
Era una nit qualsevol de gener del 2025. El metro de Barcelona tancava les portes, i l’estació de Catalunya estava gairebé deserta. A l’estació de Catalunya, una dona d’uns quaranta anys, amb els cabells recollits en un monyo desfet i una bossa de mà que semblava més pesada que el seu cansament, va pujar al vagó de la L1. El seu rellotge marcava les 23:50. Amb un sospir d’alleujament va veure arribar l’últim tren de la L1.
El metro va arrencar, però alguna cosa era diferent. La suau vibració del vagó, el so metàl·lic de les rodes sobre els raïls, tot semblava amplificat. No obstant això, no va ser fins que la dona va veure l’interior del vagó que es va adonar que alguna cosa no encaixava.
Al seu voltant, els passatgers anaven vestits d’una altra època. Uns senyors amb barret d’ala ampla discutien en català antic sobre l’Exposició Internacional de 1929, mentre una dona amb un vestit de serrells daurats fullejava un diari que anunciava la inauguració del metro, el 1924.
Espantada, la dona va voler baixar a la següent parada, però quan el metro va frenar i les portes es van obrir, no estava a la familiar parada "Universitat", sinó en una estació desconeguda. El rètol deia, "Centenari", escrit amb un estil art déco.
Va caminar intrigada per l'andana decorada de taulells blaus, grocs i blancs, i va veure un home gran i vell assegut en un banc, amb un uniforme impecable de conductor del metro.
—Benvingut a la Línia 100, senyora —va dir l’ancià, somrient amb serenitat.
—Què és aquest lloc? —va preguntar la dona, sentint un nus a l’estómac.
—És el cor del metro. Un lloc que només poden visitar aquells que han viatjat per aquestes línies amb una història per explicar. Aquí es connecten els passatgers del passat, el present i el futur.
La dona va arrufar el nas. No entenia res. Aleshores l’ancià li va allargar un bitllet groc amb el logotip del metro del 1924 i li va indicar que el fes servir al torniquet al final de l’andana. La dona va dubtar, però va obeir.
En creuar-lo, les llums es van apagar completament. Un flaix enlluernador la va envoltar, i quan va obrir els ulls, estava asseguda al mateix vagó, però aquesta vegada envoltada de rostres que reconeixia. Era el seu avi, el 1956, viatjant cap a la feina a les primeres hores de l’alba. Més endavant hi havia la seva mare, el 1974, amb la seva cabellera fosca llisa i un vestit de flors, taral·lejant mentre anava a una cita. I al fons, ella mateixa, amb només 10 anys, de la mà del seu pare, emocionada mirant fascinada un músic que tocava en l'andana.
Les imatges se superposaven, com si el temps mateix circulés pels túnels. La dona es va adonar que el metro no era només un transport, era un testimoni silenciós de generacions, d’amors, pèrdues i retrobaments. Cada imatge era un record, no només de la seva vida, sinó de les generacions que havien fet servir aquest transport, confiant-hi com un fil invisible que unia les seves històries.
—És hora de tornar —va dir el conductor, assenyalant el metro que arribava.
El vagó semblava el mateix d’on havia baixat, però ara les llums eren més càlides, més reals. Va pujar al vagó, i quan les portes es van tancar, tot es va esvair en un flaix. La dona es va despertar sobresaltada en un banc de l’estació Catalunya. El seu rellotge marcava les 23:59. L’estació estava buida, però no tancada. A la mà, encara premia el bitllet groc.
Havia estat part d'un segle d'històries teixides sota els carrers de Barcelona.