Les ciutats de l´Anhelina
L'Anhelina és la meva parella lingüística del projecte d´Acollida Cultural per parlar en català a nouvinguts. Té quaranta anys, pàl·lida, de mirada trista i faccions eslaves. Fa uns mesos que va arribar de Kiev, fugint d'una guerra que ha portat la mort, el dolor i la brutalitat als seu país, al seu barri, als seus familiars i veïnes.
L'Anhelina comparteix un pis a Ciutat Meridiana i treballa netejant habitacions a un hotel del centre de la ciutat. Agafa el primer metro a les cinc del matí. Vaig haver de mirar al Google Maps ón és el barri, quines són les estacions de la L3, de la L11, com Trinitat Nova o Can Cuiàs, que jo no coneixia i que utilitzen centenars, potser milers de treballadores cada dia.
L'Anhelina porta una gran pena al cor, em recorda la Colometa de La Plaça del Diamant. A les primeres trobades, al cafè del Casal, li costava aixecar la mirada, cada frase era un esforç, una barreja de paraules en castellà i en anglès que jo intentava traduir al català sense que ens entenguéssim.
Vaig cercar a Internet informació sobre Kiev, que hem d´escriure Kiyv per respectar la seva toponímia. Vaig llegir que és una gran ciutat de gairebé tres milions d´habitants, que s’estén als dos costats del riu Dniéper i que té el sistema de metro més profund del món, l´estació d´Arsenalda està a 105 metres de fondària. Hi ha fotos d´estacions netes, molt àmplies, amb rajoles, amb columnes, obres d´art i mosaics de verges bizantines. Quan li vaig comentar a l´Anhelina va abaixar el cap, va callar una llarga estona i em va dir en anglès que ara les estacions són refugis on han d´anar les veïnes quan a la ciutat caiguin les bombes destructores.
Aquell comentari de l´Anhelina, xampurrejat i amb la veu entretallada, m’està acompanyant i em torna al cap cada vegada que agafo el metro. I em venen les imatges de fa gairebé cents anys de la nostra ciutat bombardejada, i de les andanes del metro plenes de gent, de dones amb els seus fills, amb matalassos, dormint, menjant, esperant, patint mentre a dalt, als carrers, el soroll dels avions portava la mort i la destrucció.
Els avis de l´Anhelina van patir una altra guerra i li parlaven d´una revolució que no va portar el futur que proclamava. El meu besavi Manolo va venir de Múrcia fa cent anys a treballar a les obres del metro. Amb pic i pala, la força dels braços i unes màquines sorolloses, monstres de ferro, van crear una ciutat soterrada, una xarxa oculta de centenars de quilòmetres de vies, passadissos, estacions, escales, que encara perduren. Algunes, poques,estacions han estat tancades i allà són encara, com estacions fantasmes on imagino històries fosques amb habitants sinistres, amb les portes d´un inframón, un espai profund on canvia el temps, l´aire té uns gasos desconeguts, l´aigua una composició diferent, la foscor un espectre ignot, el soroll unes notes amorfes. I ara se m´acut que Barcelona i Kiyv potser estan comunicades per un passadís molt profund, a una dimensió desconeguda, atemporal, i que per això tenen una història i un creixement semblant, han patit invasions, revolucions, guerres, governants bons i dictadors violents. I han tingut músics, poetes, artistes que han expressat els seus sentiments, la seva visió del món, de la vida, de la mort.
I demà, quan em trobi amb l´Anhelina, parlarem lentament i ens entendrem poc però ens sabrem connectats pel fil invisible que uneix les persones que no entenem la violència ni la discriminació, que volem viure en pau i en llibertat.