El viatge sense fi
El metro de Barcelona feia cent anys. Cent anys de trajectes, de trobades, de comiats. Cent anys de vides entrecreuant-se en túnels foscos i andanes il·luminades.
Aquell vespre, la Laia baixava les escales de l’estació de Catalunya amb pas lleuger. Feia tard, però no li importava. Li encantava aquella hora del dia, quan el metro s’omplia d’històries. Hi havia alguna cosa gairebé màgica en aquell submón de llums artificials i anuncis llampants, en la manera com desconeguts compartien un espai reduït durant uns minuts abans de tornar a desaparèixer.
Es va asseure en un banc i va observar els passatgers: un home gran amb un barret de feltre llegia un diari groguenc, una parella discutia en veu baixa, una nena amb trenes menjava un croissant mentre la seva mare li netejava la boca amb un mocador.
El tren va arribar amb el seu habitual espetec metàl·lic. La Laia hi va pujar i es va asseure prop de la porta, amb els auriculars posats, però sense posar cap cançó. Li agradava escoltar el murmuri de la gent, les rodes contra els rails, la veu automatitzada anunciant les parades.
Va tancar els ulls un instant.
Quan els va obrir, alguna cosa no encaixava.
Els cartells havien canviat. Els colors eren diferents, els logotips no eren els mateixos. Va mirar al seu voltant i va notar que la gent vestia d’una manera estranya. Homes amb barrets i bigotis perfectament retallats, dones amb vestits llargs i guants de seda. Els seients no eren de plàstic, sinó de fusta, i les parets del vagó eren d’un metall polit que reflectia la llum tènue de les bombetes.
—Disculpi… en quin any som? —va preguntar a un home amb americana i corbata.
Ell la va mirar amb una expressió confosa.
—Doncs al 1924, senyoreta. No ho veu?
La Laia va sentir un calfred. Com era possible? Havia agafat un metro centenari… i havia viatjat cent anys enrere.
Va intentar mantenir la calma. Potser era un somni. Potser estava imaginant-ho tot. Però el metro es va aturar de nou i, quan les portes es van obrir, va veure una ciutat diferent. Barcelona sense gratacels, sense pantalles publicitàries. Carruatges en comptes de cotxes, gent caminant amb presses, però amb un aire solemne.
Va sortir a l’andana i es va quedar allà, respirant un aire que semblava més pur. La plaça Catalunya era una altra. No hi havia el Corte Inglés, ni els autobusos vermells, ni les fonts modernes. Tot era més auster, més elegant d’una manera que no havia vist mai.
Un noi jove amb una càmera antiga la va observar amb curiositat.
—És increïble, oi? —li va dir ell.
—Sí… però jo no hauria de ser aquí.
—Potser sí. Potser el metro només ens porta allà on hem de ser.
La Laia va voler preguntar més, però en aquell moment el metro va sonar de nou. Va girar-se i va córrer cap a les portes. Si es quedava allà, qui sabia què passaria?
Va pujar al tren just abans que les portes es tanquessin. Va tancar els ulls i va desitjar tornar al seu temps.
Quan els va obrir, tot havia canviat. Els anuncis moderns tornaven a ser a les parets. Els passatgers anaven amb mòbils i auriculars. Va mirar el rellotge: només havien passat dos minuts.
Va somriure. Ningú no la creuria, però ella sabia la veritat.
El metro de Barcelona no era només un transport. Era un túnel del temps, un lloc on les històries del passat i del present es trobaven. I potser, només potser, si tornava a agafar aquell tren a la mateixa hora, podria tornar a viure aquella màgia.
I aquesta vegada, potser es quedaria una mica més.