El viatge de l'Alexandra
El rugit metàl.lic del metro ressonava als túnels foscos mentre l'Alexandra s'ajustava l'abric sobre les espatlles. El fred del matí es filtrava per les esquerdes del metro, però no era només el clima el que la feia tremolar. Es va mirar en el reflex brut de la finestreta, buscant a la cara algun senyal de la dona en què s'estava convertint.
Cada matí, el metro era el seu escenari i el seu refugi. Allà, entre desconeguts que evitaven el contacte visual, l'Alexandra se sentia fora de perill, i al mateix temps, més exposada que mai. Les mirades furtives, els somriures a mitges, els murmuris que de vegades creia escoltar....tot formava part del seu viatge.
Només feia sis mesos que estava en tractament hormonal, i encara que el seu cos començava a canviar, la seva ànima sempre havia sabut qui era. Però el món no sempre ho comprenia. Aquell matí, mentre seia, va veure una dona gran que entrava amb passos tremolosos i una bossa pesada a la mà. Ningú no es va moure. Sense pensar-s'hi, l'Alexandra es va aixecar i li va oferir el seient.
- -Gràcies, filla - va dir la dona amb una veu dolça, acomodant-se lentament.
L'Alexandra va notar un nus a la gola. No recordava l'últim cop que algú l'havia anomenat així amb tanta naturalitat. No un "senyor", no una mirada de dubte, sinó un simple i càlid "filla".
- -De res, senyora - va respondre amb un somriure tímid.
El tren va avançar entre estacions (Sarrià, Bonanova...) mentre la dona gran treia una galeta embolicada en un tovalló i la partia en dues meitats.
- -Agafa'n, és casolana. La vaig fer ahir a la nit.
L'Alexandra va dubtar un instant, però la sinceritat als ulls de la dona la va convèncer. Va agafar la galeta i la va mossegar amb gratitud. Tenia gust de mantega i d'alguna cosa més, una mica dificil de descriure. Potser tenia gust d' infantesa, de llar, d'acceptació.
- -Tens pressa? - va preguntar la dona gran.
- -No gaire - va respondre l'Alexandra, sorpresa.
- -Baixa amb mi a la propera, a Muntaner.
L'Alexandra va dubtar, però va assentir. Quan el metro es va aturar, la va ajudar a sortir i van caminar juntes fins a un petit cafè a la cantonada de l'estació. L'aroma de pa acabat de fer omplia l'aire. Es van asseure al costat de la finestra, i la dona gran, que es va presentar com a Teresa, va demanar dues xocolates calentes.
- -Sempre vinc aquí després de la meva consulta mèdica - va explicar -. És un caprici que em permeto. i avui vull compartir-ho amb tu.
L'Alexandra es va sentir estranyament còmoda amb aquella dona. No la mirava amb curiositat ni amb aire de jutjar-la, només amb la tendresa d'algú que ha viscut prou per entendre el que realment importa.
- -La teva àvia estaria orgullosa de tu- va dir la Teresa de sobte.
L'Alexandra va parpellejar, sorpresa.
- -Com ho sap?
- -Perquè et vaig veure mirar-me com una neta miraria la seva àvia. I perquè només algú amb un gran cor cediria el seu seient sense pensar-s'hi. I pensa que fa molts i molts anys que agafo el metro, tu encara no havies ni nascut, soc molt gran -i va fer una rialla.
L'Alexandra va somriure, commoguda. Aquell matí, el metro no només l'havia portat a la seva destinació, sinó que li havia regalat una cosa una mica més valuosa: un instant d'humanitat, un moment en què, per primer cop en molt de temps, va sentir que el món li deia: Ets benvinguda.