La bufanda de colors
Era el seu últim dia, havia arribat als 65 anys i volia gaudir la jornada. Va entrar a l’armari i va deixar-hi les coses. L’armari era com anomenaven amb les companyes a la sala de vigilància on s’estava 8 hores cada dia, controlant la pujada i baixada de les escales del metro. Sempre que podia sortia a fer un volt per l’entrada i es feia seves les històries dels milers de persones que passaven cada dia per les seves andanes.
Darrerament tenia predilecció per una parella jove. El primer cop que els va veure només pujava ella l’escala mecànica. Van cridar-li l’atenció les múltiples vegades que es va posar i treure la bufanda de colors, cadascuna amb el retoc del pentinat pertinent. Quan va arribar a dalt va fer un pas aparentment decidit i va saludar amb dos petons tímids un noi d’ulleres i jaqueta a mig cordar. Unes hores més tard, va tornar a veure la bufanda, ara s’estava quieta al coll d’ella, qui reia amb la boca petita a l’explicació d’ell. Els va veure acomiadar-se amb una abraçada fugaç.
Unes setmanes més tard els va tornar a veure, no s’havien esperat al final de l’escala, pujaven junts. Ell xerrava col·locant-se les ulleres que li queien sovint, ella l’escoltava i assentia, però els seus ulls no el veien, miraven a la gent que pujava i baixava com si s’hagués de trobar a algú. La tornada d’aquell vespre no la va arribar a veure, s’ho va prendre com un bon senyal. Si havien estat més enllà del final del seu torn, volia dir que la cita havia anat bé.
El mes següent els va poder veure setmanalment, se saludaven amb un petó ràpid, les jaquetes penjant als braços i un gran somriure en pujar les escales, quan l’un parlava l’altre reia i els ulls se’l feien petits com llavors. Quan tornaven se’ls veia cansats, ell a l’esglaó inferior s’abraçava a la cintura d’ella recolzant-li el cap al pit. Intentant dissimular li feia un petó tendre al cap i quan hi havia poca gent s’acomiadaven amb un de llarg.
Quan va arribar el moment dels pantalons curts i les faldilles van deixar les vergonyes amb el fred, es petonejaven il·lusionats de pujada i de baixada. S’acomiadaven com si no s’haguessin de veure mai més, ella trobava que en feien un gra massa. El pensament se’l guardava per a ella mateixa, qualsevol l’hauria acusat de tafanera o envejosa i ella no ho era pas.
Les vacances li havien fet perdre’ls la pista, i amb el canvi de torn va pensar que potser no els tornaria a veure més. La gent passava per les escales com de costum, quan una bufanda de colors posada i treta múltiples vegades li va cridar l’atenció. Anava sola. Instintivament, va mirar al capdamunt de l’escala, ell amb la jaqueta cordada fins a dalt, i les ulleres ben col·locades, l’esperava a dalt. Tan bon punt ella va arribar, coordinats, es van dirigir a la sortida.
Aquell dia va allargar el torn, tot esperant tornar-los a veure. Ell va baixar el primer, al graó inferior com de costum, ella per sobre. Les galtes els brillaven banyades en llàgrimes, la mirada l’havia fet caure cap al final de les escales. En arribar a baix, el costum els va fer aturar, es van fer una llarga abraçada i amb un cop de cap es van acomiadar. Des de l’armari no va poder evitar que se li escapés una llàgrima, feia més de 35 anys que ella era allà, aquella abraçada amb gust de final també suposava el seu comiat. La seva jubilació havia arribat, va recollir la jaqueta i la bossa, va fer un últim cop d’ull a la sala i va marxar. El seu cor quedaria atrapat per sempre més en aquella estació.