Diferents realitats
Estàvem esperant a les andanes de la línia 5, concretament a la parada de Diagonal, se'ns acabava d'escapar el metro, però no temíem pressa. La Cristina i jo havíem passat una bona nit, juntes, i anàvem cap a casa. No van passar més de deu segons que un senyor d'1,80 cm, ample, se'l veia fort, amb cabells blancs i amb la roba bruta, se'm va apropar i em va preguntar si podia seure al meu costat. Li vaig dir que sí. Hi havia alguna cosa en ell que em feia esgarrifar, no eren les aparences, mai se sap per què un va brut o desarreglat, sinó que era un sentiment intuïtiu i no sabia per què aquell home m'esgarrifava.
Jo portava unes botes altes amb taló; el senyors'hi va fixar, em va mirar i va escopir a terra. La Cristina i jo ens vam mirar i vam ignorar l'acció d'aquell home, llavors va començar a insultar-me, em deia que les meves botes eren de… bé, no vull repetir la paraula que és una mica forta.
Ell seguia insultant i escopint, estàvem espantadíssimes, i per fi va arribar el metro! Vam entrar-hi com un llamp! Ni tan sols vam esperar que la gent sortís del vagó. Hi havia dos seients lliures al costat de dos nois joves, i un d'ells li va dir a l'altre. -Baixem a la següent. Se'ns van obrir els ulls que semblava que ens sortien de les òrbites, perquè el senyor estava al darrere mirant-nos fixament. Vam començar a dir, amb to de desesperació, als nois que no marxessin, que es quedessin al nostre costat fins a la Sagrera.
Ens van mirar de manera estranya i amb desconfiança, no puc imaginar què els devia passar pel cap en aquell moment. Llavors vam idear un pla, baixaríem a la següent parada, sortiríem, però ens esperaríem assegudes a la cadira i quan s'obrís la porta sortiríem corrents perquè aquell home no ens pogués seguir.
Així ho vam fer; però les portes del metro no tancaven!!!! -Ostres, quina mala sort, i ara què passa- ens ho dèiem amb un riure nerviós, de pànic i cridant -tanqueu ja!!!- Al principi de l'andana hi havia un altre noi agafant les portes del metro impedint que tanquessin. Nosaltres, espantades, cridant improperis al noi perquè deixés anar la porta. Finalment, es van tancar, l'home no va baixar del vagó, m'imagino que era més important el seu destí que seguir espantant-nos, per sort. Vam seure al banc a esperar al següent metro i el noi del principi de l'andana va venir cap al mig i va seure al nostre costat, mirant a terra i amb ulls de tristor.
La Cristina li va demanar explicacions, estàvem enfadadíssimes amb el noi, ens va contar que li havien robat la motxilla, amb la documentació, la cartera, els diners, el mòbil, en fi, que ho portava tot a dins, fins i tot les claus, i estava estirant la motxilla i aguantant la porta per recuperar-la. Nosaltres també li vam dir el que ens acabava de passar i ens vam disculpar per tots els insults que li havíem llançat.
Curiós, oi?, anem per la vida amb la nostra realitat sense adonar-nos que cadascú viu la seva experiència i, per tant, la seva realitat és diferent de la nostra.
No ens parem a pensar, de seguida ens enfadem, jutgem o critiquem, no reflexionem el que l'altra persona ha viscut durant els seus anys de vida, per què ha fet certa acció, per què és com és, quina motxilla carrega a l'esquena?
Aquell dia o millor dit aquella matinada vam aprendre dues coses, la primera que mentre tu vius una experiència, sigui bona o dolenta un altre viu la seva, per això sempre és millor parlar les coses abans de perdre els nervis, la segona que hi ha gent que li és igual, com la gent que no va ajudar el noi.