El primer gran viatge
Barcelona, febrer de 1934.
Era el dia més emocionant de la meva vida. L’home de la caseta no mirava, jo estava amagat observant aquella gent. Semblava que tots eren iguals, amb jaquetes tancades amb botons, una mica tibants, barrets i bastons que deixaven entreveure la bona vida que tenien. No feia cap soroll, mentre esperava que el senyor de la caseta es despistés. Al seu costat hi havia un cartell estrany, es llegia “Aparell ozonitzador que purifica l’aire. 6000 m³ d'aire per hora”. No n’estava segur què feia, però els meus germans deien que era perillós, que si el tocaves, et podia enviar a l’espai d’una embranzida. La veritat, no tenia gens d'interès d’anar a la lluna, però sí que volia arribar al meu destí.
Començava a estar impacient, mirant per aquella escletxa entre dues rajoles blanques bisellades amb motllures ceràmiques. Eren boniques i brillaven tant que em servien de mirall per recol·locar-me bé els bigotis. El terra també era especial, era com caminar sobre una bresca de mel feta de formigó. Feia molt de temps que esperava aquell moment, havien passat molts dies, inclús mesos, sota terra, compartint esforços amb els treballadors, obrint túnels i recollint pedres. En el meu cas, pedretes.
Vaig aprofitar l'instant quan tothom aplaudia per fer una acrobàcia i ficar-me entre dos vagons. No me'n vaig adonar, allò es movia com un coet, o així ho vaig sentir jo. El meu somni estava a punt de fer-se realitat, quan de sobte alguna cosa va canviar. Només pensava a arribar a l'edifici majestuós, vora el mar, i ensumar l'olor de paper, a tinta i rebolcar-me entre centenars de paraules i històries de la gent de Barcelona. M'imaginava davant de les escales i entrar per sota de les gegants columnes. No era un gran entès en arquitectura, però havia après a reconèixer les coses maques, i sabia que aquella ho era molt.
El titular del diari d'aquell dia ocupava una sola plana, era el tema de totes les converses de la gent que m'acompanyava. Havia costat molt adaptar l'avinguda Laietana, però ho havíem aconseguit.
El terra va deixar de moure's de banda a banda, el soroll va cessar. El meu cos començava a tremolar. Creia que m'estava passant alguna cosa, però no, era el rebombori de la gent contenta i amb ganes de baixar. Érem dels primers a viure la posada en servei de l'estació d'Aragó i acabàvem d'arribar a l'estació de Correus. No m'ho podia creure!
Atentament,
El ratolí del Gran Metro