Cent anys de records al metro: Una trobada inesperada
Quan els primers clars del dia es barregen amb el destí, l'Adrià i la Clara descobreixen que els seus camins estan a punt de convergir a la línia 2 de metro, en ple centenari del metro de Barcelona.
El cel encara palpitava amb estrelles cansades quan l'Adrià va pujar al metro. La Clara, immersa en un mar de paraules impreses, semblava una illa aliena al corrent humà. Separats per un oceà de silenci i rutina.
Don Luis, un home els anys del qual es reflectien en el seu caminar pausat, va irrompre a l'escena amb un cistell de pomes, vermelles com els primers raigs del sol. Amb un somriure que explicava històries de temps més gentils, en va oferir una a l'Adrià.
- Don Luis: Pren, jove. Que el sabor d'aquesta poma et recordi que encara hi ha dolçor al món.
- Adrià: Gràcies, és vostè molt generós.
Inspirat per la generositat de Don Luis, l'Adrià va cedir el seu seient a una dona embarassada. Amb la poma encara a la mà, es va acostar a un grup de nens.
- Adrià: Què us sembla si compartim aquesta poma?
- Nens: Sí, gràcies!
El riure dels nens es va escampar com una melodia. La Clara, captivada, va tancar el seu llibre i va observar l'escena amb un somriure.
- Clara: Mai havia vist res així en aquest metro. Has creat un petit miracle matinal.
- Adrià: Només he compartit el que em van donar. De vegades, un petit gest pot il·luminar el dia.
La conversa entre l'Adrià i la Clara va fluir naturalment. La dona embarassada, ara còmodament asseguda, observava la interacció amb un somriure.
- Dona embarassada: Perdoneu que us interrompi, però feu una parella encantadora.
- Clara: Oh, no, no estem junts.
- Adrià: Encara no, però el destí de vegades és un teixidor hàbil.
El metro continuava el seu viatge, balancejant-se sobre les vies mentre l'alba es desplegava. L'Adrià i la Clara, ara asseguts l'un al costat de l'altre, van començar a xerrar com dos vells amics.
- Adrià: Em dic Adrià. Estudio Enginyeria Informàtica a la Universitat de Barcelona.
- Clara: Encantada. Soc la Clara, i estic a Belles Arts, també a la Universitat de Barcelona. No és curiós que mai ens hàgim vist abans al campus?
- Adrià: Tens classes amb el professor Gutiérrez?
- Clara: Sí, també en tens tu?
- Adrià: És un món petit.
El metro de la línia 2, encara tremolós per la frenada, es va omplir d'un caos mentre Don Luis corria darrere les seves pomes fugisseres. L'Adrià i la Clara es van trobar amb una poma rodant fins aturar-se al seu costat.
- Adrià: Sembla que Don Luis ens ha enviat una més per a la col·lecció.
- Clara: Anem a ajudar-lo a recollir-les totes!
Amb el cistell novament ple i l'ordre restaurat, el metro s'acostava a la seva parada de Plaça Universitat. Els passatgers van començar a preparar-se per baixar, acomiadant-se amb somriures i bons desitjos.
L'Adrià i la Clara, ara dempeus i amb una poma a la mà com a record de la seva aventura, es van dirigir cap a la sortida del metro.
- Clara: Crec que aquest serà el meu esmorzar. Qui necessita cafè després d'un inici de dia així?
- Adrià: Definitivament, és un matí per recordar.
En baixar del metro, es van dirigir cap a la Universitat de Barcelona, xerrant i compartint la poma, mentre el metro de la línia 2 s'allunyava, deixant enrere un vagó ple d'històries i cors més càlids. Era un tribut perfecte al centenari del metro, un escenari de trobades i moments inoblidables.