L'ombra a la vuitena línia
A les set del matí, el metro de la ciutat ja estava ple de viatgers que es dirigien als seus treballs amb la rutina clavada a l'ànima. L'Aixa es va enfilar al vagó de la línia 8 i va notar un aire de tensió a l'ambient. Potser era només la seva impressió, però el viatge li semblava més llarg de l'habitual. Va mirar els seus companys de trajecte, tots semblaven absents del que estava passant realment, però ella sentia que alguna cosa era diferent.
Quan el metro va fer una aturada inesperada a l'estació de Liceu, l'Aixa va mirar al voltant. Ningú semblava inusual, però ella va veure una ombra en el passadís del vagó. Era un home, amb una jaqueta llarga de color negre i un barret que li tapava gairebé tot el cap. Estava de peu, no va sortir. Va aturar-se just davant de l'Aixa, i la seva mirada es va fixar directament en ella. Ella va mirar al seu voltant, buscant un signe de reconeixement, un gest que li digués que el que veia era normal. Però tot semblava en silenci.
L'home no va dir ni una paraula. Simplement va estar allà, com una ombra observant-la. Va ser com si els altres passatgers ja no importessin, com si el temps s'hagués aturat entre els dos. L'Aixa va intentar fer veure que no passava res, però el seu cos li deia que alguna cosa no estava bé.
De cop i volta, l'home es va dirigir cap a l'extrem oposat del vagó, com si simplement hagués complert la seva missió. L'Aixa va respirar profundament, amb la sensació que havia estat testimoni d'una escena estranya, però que potser no hi havia res de real en tot allò.
Quan va arribar a l'estació següent, la situació va esdevenir més tensa. Hi havia més gent, la porta es va obrir i va entrar un noi jove amb una jaqueta de cuir negra. Va ser només un segon, però ell també va mirar l'Aixa d'una manera inquietant, amb uns ulls que semblaven reconèixer-la d’alguna part. Va sentir un calfred recorreguent-li l'esquena, però el noi va passar de llarg, es va agafar al pom del seu seient i va seguir en silenci. Tanmateix, la sensació de malestar va quedar a l'aire, flotant en el vagó com un sentiment inexplicable.
Què estava passant? Estava segura que no es tractava només de la rutina; tot semblava connectar d'una manera inquietant, com si algú estigués controlant els seus passos des de les ombres. Però qui? I per què?
Va decidir que, en arribar a la següent parada, baixaria. Necessitava respirar aire fresc, allunyar-se d'aquesta sensació que la seguia com una maledicció invisible. Tan bon punt el metro es va aturar, va caminar cap a la porta, però, abans de sortir, va veure l'home de la jaqueta negra una vegada més. Estava en la mateixa estació que ella, en el mateix vagó, però no semblava haver estat allà. Ningú més el veia, només ella.
El seu cor va començar a bategar amb força. Abans de poder reaccionar, l'home va baixar al mateix temps que ella. En aquell moment, va entendre que el que estava passant no era un accident. Ell la seguia. No sabia per què, però sabia que ella era l'objectiu.
Va agafar aire, intentant recuperar-se del que acabava de viure. Però quan va alçar la vista, va veure una carta en una taula. Era una carta senzilla, dins hi havia només una frase escrita a mà: "Vostè és qui m'interessa, i el temps s'acaba."
El seu cor va tornar a saltar. Ella no sabia si el que acabava de llegir era una amenaça o una advertència. Però no volia esperar per saber-ho.