Olor de taronja i canyella
Acostumava a passar cada dia per davant d'aquell aparador tan perfecte que podria aparèixer en qualsevol dels meus somnis. Em limitava a observar els dolços que reposaven en safates fines de plata i intentava imaginar-me el gust d’aquelles delícies que no qualsevol es podia permetre. De vegades, la meva imaginació era tan forta i persistent que fins i tot sentia la flaire de pastissets de canyella i taronja sota el meu nas. Si la felicitat fos una olor, definitivament seria aquell aroma càlid i embriagador. La gent passava davant meu amb presses. Sense ni tan sols immutar-se per la meva ombrívola presència. Semblava un ésser invisible.
Així passaven els dies. Quedava poc de la dona resilient i carismàtica que un dia havia estat. Tots els meus somnis i esperances havien estat tancats en una capsa que no tornaria mai obrir-se. Estava sola, completament sola, amb el silenci de les mirades inquisitives dels altres. No em quedava res a la vida més enllà de la meva pròpia ànima. La meva respectable família no havia pogut suportar tota aquesta situació d'indignitat i fracàs. Estava sola, completament sola.
Vaig estar dies pensant-ho. Necessitava decidir quan, però el pla era clar. Entraria al forn de pa i aniria directament pel pastisset d'olor de canyella i taronja. Un cop el tingués a les meves mans fugiria accelerada; sense mirar enrere.
Un dia em vaig omplir de valor i vaig dur a terme el meu arriscat pla, sorprenentment amb èxit. Feia tants anys que estava enfonsada en la misèria que m'havia oblidat del sentiment tan reconfortant de la victòria. Un cop vaig tenir aquest bé tan preuat a les meves mans me'l vaig cruspir amb rapidesa i desesperació. L'olor va omplir el meu pit d'una emoció similar a la felicitat. Em trobava en tal estat d’èxtasi que ni tan sols vaig posar en dubte la credibilitat del que estava sentint. El sucre em pujava al cap per les venes. Les mateixes que temps enrere, en cerca de sensacions fortes, havia injectat sense pietat. La taronja i la canyella difuminaven l'olor d'alcohol i tabac que tenia clavat a la meva pell seca escatada pel fred de les nits al carrer. Aquell pastisset de textura esponjosa i gust dolç semblava no acabar-se. La sensació em recordava els meus primers cops; em recordava l'emoció que desborda el teu cos en un inici i que finalment desemboca en un sentiment àcid.
Es tractava d'un dolç perfecte, gens embafador, però s'estava acabant. Les meves papil·les començaven a predir el final més àcid possible en empassar-me l'últim trosset de taronja que quedava. L'olor que aquell pastisset havia desprès s'apagava sobtadament com un llumí en un dia de vent i deixava al descobert la meva melancòlica realitat. L'olor d'alcohol i tabac havia tornat completament i jo tornava a estar sola. Ja no hi quedava ni pastisset, ni olor de canyella i taronja; només quedava jo i novament, la meva pròpia ànima.
Sabia perfectament que trigaria molt a tornar a sentir alguna cosa similar. El que no sabia, però, és que trigaria molt a adonar-me que l'efímera sensació que m'havia aportat el pastisset aquell dia, era una representació del que havia estat la meva vida.