Una cita amb el temps
Ha arribat a la boca del metro de la línia groga, a la cantonada del pis de Gràcia que ha llogat per uns mesos. Pensa visitar els seus pares, amb els quals no creua ni un missatge de fa temps. Són set parades que podrien ser un paral·lelisme amb les seves set etapes amb les quals la Maria ha pogut dividir la seva vida de cinquanta-quatre anys com si fos un exercici matemàtic.
Fa sol, aquest mes de maig, i més calor de l’habitual aquesta primavera. Aquesta primavera on ella ha pres una decisió trencadora, trista, necessària, humiliant i volguda, però.
Valida el seu bitllet amb la nova targeta de plàstic on es carreguen els viatges, com ho havia vist fer a Londres fa anys. El tren arriba prest, silenciós, ple de gent i s’atura de manera precisa davant de la doble porta d’entrada, que fa temps que s’han dissenyat perquè els vagons vagin sense conductor, com a Tolosa ja fa anys, també. No pot seure en pujar, però sí a la següent parada on hi ha un transbord a la línia verda. Ningú no mira el mòbil, la gent llegeix o parla amb el company o companya del costat. Es nota que no tenen cap mena de relació. Només el fet de parlar amb algú altre ja produeix una sensació de fer societat, com li va sentir dir ahir en el nou canal de televisió al psicòleg de moda.
Ella es posa a pensar, tanca els ulls i connecta amb el seu passat. Ja sabem que els trens estan entre quatre i cinc minuts per aconseguir el seu objectiu immediat, és a dir la parada següent a destí. Temps per a resumir-ho tot.
Pròxima parada: Verdaguer. La seva infantesa, el seu càmping amb la platja llarga amb sorra mig marronosa i taques de quitrà. La seva àvia, que la seguia tot el dia amb petons i llibres de contes, els seus tiets traginant i organitzant els turistes que tenien pressa per posar la tenda i anar a banyar.
Pròxima parada: Girona. I aquell noi d’ulls blaus, cul petit i cames llargues que la va enamorar per a una eternitat. La contemplació, el primer somriure, el primer bes, el primer sexe estrany i poc complaent. I els primers tocs d’alcohol a la sang i a l’ànima.
Pròxima parada: Passeig de Gràcia. Un casament de joia, de família molt propera, sentida. Una mirada d’un futur gens fosc, llavors. La sedació als encants de manera falsament volguda. I les festes a on es barrejava una mica de dones des de fora i una mica de gelosia des de dins.
Pròxima parada: Urquinaona. Aquí la llum s’apaga. L’abús es manifesta. L’engany és present. I el plor apagat apareix de matinada.
Pròxima parada: Jaume I. I arriba el riure innocent que tot ho arranja, que tot ho tapa. El gemec plàcid d’un fill que apaivaga tota la recança acumulada. Aquell plor dòcil que de mica en mica es va convertint en un ésser desconegut, també.
Pròxima parada: Barceloneta. Llavors, es trenquen els fils invisibles de fortalesa i tendresa i arriba l’adeu desitjat, trist i forçat.
Pròxima parada: Ciutadella-Vila Olímpica. Ara, avui, està al món de la soledat, però no amb la sensació de sentir-se sola. Ara és al terreny seu, de les seves decisions. Veu, finalment, una sortida.
S’atura el tren. La Maria surt de l’estació. Camina uns metros. Arriba davant del cementiri de l’Est, referit en unes quantes narracions. Hi entra. Va a la tercera fila a l’esquerra, bloc A.
-Hola, papes, em sap greu no haver vingut abans, però he tingut alguns problemes que ara us volia explicar.