L’aïllament
Molts de nosaltres hem ha anat algun cop amb el Metro de la ciutat, és ràpid per desplaçar- se, però es compon d'uns viatgers una mica peculiars. El Metro, sembla que en no tenir relació amb l'exterior (tot es veu negre) fa que ens aïllem dels altres. Si miréssim al nostre voltant, veuríem semblants seriosos i taciturns, com si patissin de restrenyiment. N'hi ha que, previsors, porten un llibre que obren pel seu senyal i reprenen la lectura del dia anterior, són llibres de Metro, no serveixen per a casa, serveixen perquè l'aïllament sigui millor.
Hi ha qui té la mirada perduda a la llunyania, mirant el que no es veu (tot és negre). Altres es concentren a les sabates dels altres (no hi ha lloc millor per lluir-los). També hi ha endevins, per l'aspecte dedueixen l'edat i ofici de cadascú, fins i tot on han pujat i on baixaran. Alguns espavilats s'ho passen molt bé mirant de reüll la jove esvelta que tenen al davant, fan volar la imaginació, però amb mirada de pòquer, no sigui que se'ls escapi un somriure! A d'altres els veig adormits i pateixo pensant que es passaran de parada. Però no! De sobte obren els ulls i es posen de vaig piular en l'instant d'arribar a l'estació. No estaven dormits! Tan sols són els professionals de l'aïllament.