Quan jo sigui el cap del metro
La mare estava atrafegada vestint el meu germanet petit i em va dir que em posés l’abric i la bufanda, que fèiem tard.
El teu pare ens esperarà a la Plaça Catalunya i amb el fred que fa, si el fem esperar gaire, el trobarem congelat.
I com hi anirem a la Plaça Catalunya?
Anirem amb metro.
Amb metrooo!! L’Arturet serà la primera vegada que anirà en metro, oi?
Sí, la primera. Vinga, reiet, afanyat que hem d’anar al carrer Major de Gràcia a buscar-lo.
Em va dir que m’agafés fort a la seva faldilla, que ella tenia les mans ocupades aguantant el meu germanet.
Al carrer feia un fred que pelava, però en entrar a la boca del metro vaig notar un aire calent que em va fer posar vermelles les orelles i les galtes.
La mare es va dirigir cap a un senyor que estava dins d'una taquilla amb gorra i vestit blau.
Un bitllet per anar a la Plaça Catalunya, sisplau.
El nadó no paga, però el nen quants anys té?
Sis anys.
Segur que només sis? Perquè als set ja ha de pagar.
Que no veu que encara va amb pantaló curt?
No va fer massa bona cara però li va donar un bitllet a ma mare i vam passar tots tres.
Mentre baixàvem les escales vaig dir: Si jo fos el Cap del metro donaria un carnet a cada viatger i així no caldria discutir amb cap senyor.
Mentre esperàvem que arribés el metro, jo anava resseguint amb el dit el contorn de les rajoles totes blanques que cobrien l’estació, damunt les quals, de tant en tant, hi havia unes planxes metàl.liques on deia Fontana.
S’anava apropant una remor que anava creixent i, de cop, de la foscor del túnel va aparèixer el metro com un gran cuc lluminós i sorollós.
Un home vestit com el que ens va vendre el bitllet va obrir les portes i vam poder entrar al vagó.
Un senyor es va aixecar per deixar seure la meva mare.
Escolta mama, amb aquest metro podem anar a casa els cosins?
No fillet, aquest metro només va fins a Les Rambles.
Doncs quan jo sigui cap del metro inventaré una màquina que anirà fent túnels per tot arreu, perquè tothom pugui anar amb metro, i la portarà el conductor d’aquest metro i el senyor que obre les portes, perquè són els que més saben de túnels.
Ah, i qui portarà aquest metro?
Inventaré un metro que vagi sol i quan arribi a l’estació s’obriran totes les portes.
Li devia agradar la idea, perquè em va acaronar la galta i em va dir: Doncs mira que bé, tot solucionat.
Va, que ja arribem. Agafa’t.
Ui, quin passadís més llarg. I quin corrent d'aire! Tapa’t la boca amb la bufanda.
Quan jo sigui cap del metro faré un passadís que avanci sol perquè no hagis de caminar amb l’Arturet a braços.
Molt bé però mira endavant que encara cauràs de cul.
Apa, i encara ens queden les escales.
Quan jo sigui…
Faràs que les escales pugin soles!
Com ho has sabut?
Au, puja, puja.
Mira, el teu pare! Pobre, quina cara de fred. Dona-li la mà al teu fill que diu que vol ser cap del metro. Però jo crec que més aviat serà escriptor com el Jules Verne.
Qui és el Jules Verne, mama?
Un somiador com tu, reiet, un somiador com tu.
No sé si m’ha fet recordar aquest episodi que per Catalunya Ràdio sonava en Serrat cantant el Temps era temps, o que han anunciat que avui faria molt fred… o que abans de sortir he comprovat que portés la T mobilitat. El que és segur que, durant aquests anys, algú altre que no ha sigut jo ha fet de cap del metro. Igual ha estat el Jules Verne.