Un simple viatge i un desig indestructible
La vida és així, com aquest metro. Comences el teu viatge en una plataforma plena d'expectatives, i en cada estació pots canviar de direcció. És un anar i venir constant, on cada connexió et porta a un nou camí. Les portes s'obren i tanquen, reflectint cicles d'inicis i finals. En el vagó, els passatgers són un mirall de les persones que van i venen en les nostres vides. Algunes emprenen el viatge amb nosaltres, unes altres arriben abans o se'n van després; algunes abandonen el seu trajecte en parades inesperades, mentre que unes altres continuen la seva ruta en solitud.
Mentre el tren avança, les mirades se centren en les pantalles del mòbil, sumits en mons virtuals. Per Déu! Què ha estat de la connexió humana, en aquest espai tan singular? M'incomoda veure a tants viatgers plens d'indiferència. I amb un sospir, m'aferro al passamà, quan de sobte, un so agut interromp la monotonia del viatge: riiing, riiing! Sona el meu telèfon.
-On ets? -pregunta una veu familiar.
-Al metro, ja vaig arribant, vaig per la parada Monumental -responc, amb la veu una mica apagada pel bullici de la multitud.
En aquest moment, el megàfon sona, anunciant: "Propera parada, Sagrada Família".
-T'espero a la sortida que dona al davant de la Sagrada Família.
-Okey -Tanco la trucada i, en un instant, la meva atenció es desplaça cap a un home que viatja en el mateix vagó. La seva aparença és tan captivadora que amb prou feines puc apartar-ne la vista: alt, amb to de pell mestissa, ulls castanys clars i uns cabells castanys foscos que ressalten la seva expressió.
“Segur que és un model o un actor”, penso, contemplant la llum en els seus ulls.
Finalment, el tren s'atura i en la congestió de la sortida, xoquem. Tots dos ens mirem un segon, i disculpes automàtiques sorgeixen dels meus llavis abans de seguir el meu camí, precipitada.
Mentre pujo les escales, un lleu pensament em persegueix: "Potser no ho tornaré a veure". Però en l'oblit fugaç del metro, al costat de les històries de tants viatgers, aquest instant es converteix en un record més, una connexió efímera en l'intricat laberint de la vida. En arribar a la Sagrada Família, em trobo amb la meva amiga, però en la meva ment, la seva mirada continua dansant en els meus pensaments. Qui hauria dit que en un simple viatge amb metro, la vida podria brindar-me un moment tan inesperat? Resta el desig d'algun dia tornar-nos a creuar.