Al metro, la gent hi llegeix
Al metro, la gent hi llegeix. I molt! Jo, que vinc de províncies, mai hauria sospitat que un mitjà de transport com aquest també fos un vehicle de la lectura. Resulta inevitable veure com la majoria d'usuaris s'aboca al seu terminal mòbil per mirar-hi qualsevol fotesa (ara un vídeo còmic, ara una xafarderia qualsevulla d'aquelles de les xarxes socials), però si us hi fixeu bé, sempre despunta algun llibre entre la multitud: una noia jove amb una novel·la desmesuradament extensa, un senyor sorrut d'ulleres gruixudes amb un opuscle a les mans i, fins i tot, algun infant cridaner amb un llibretet de dibuixos de colors llampants i lletra lligada. Allò que podia semblar ja una relíquia d'altres temps (la lectura analògica, en paper) encara té força tirada entre els passavolants que m'envolten. Cada vegada més se'ns prova de fer-nos creure que la modernitat ha de desbancar els vells formats i que tot allò que tingui a sobre uns anys s'ha de deixar de banda. Però no: mireu el metro! Ja portem cent anys amunt i avall de viatges soterranis i puc dir-vos que encara no m'he aconseguit treure del cap la idea d'estar utilitzant un mitjà de transport modern i eficient. Quan les coses funcionen, perduren. Així, per molt que hi hagi llibres electrònics i telèfons amb funcionalitats extraordinàries, la lectura sobre lletra impresa aconsegueix sobreviure formidablement i, fins i tot, es consolida com a element d'esbarjo i símbol de saviesa.
Els meus primers viatges en metro estigueren plens d'atabalament, com és natural: esbrinar la ruta, comprar el bitllet, passar per la màquina d'entrada... Tot es presentava com un repte per a mi, que era un nouvingut. Però, una vegada passada aquesta època de transició i acostumat ja a les onades frenètiques de passatgers locals i foranis, vaig poder fixar-me amb deteniment en aquests petits detalls simpàtics que configuren el dia a dia dels viatges urbans, entre els quals hi figuren els àvids lectors. Ara, més acostumat a l'anar i venir mecanitzat, perduda la por devers els desconeguts i un cert pudor per la intimitat, cada vegada que pujo al vagó trec el meu llibre de la bossa, prudentment folrat de paper de diari (per evitar mirades indiscretes i el desgast de la coberta -el trec i el poso moltes vegades, donat que puc llegir algunes pàgines només perquè el meu trajecte és ben curt i ràpid de fer-) i gaudeixo d'un moment de plaer literari, ben meu i de ningú més tot i la gentada que m'envolta. Deu ser, sens dubte, aquest sentiment d'isolament, de pau i repòs que proporciona la lectura, mentre el ferrocarril transporta, eteri, el nostre cos i la ment vola per altres viaranys, el que deu fer ben dolç el viatge urbà que, d'una altra forma, seria banal, avorrit i purament de tràmit en aquelles hores intempestives del matí i del vespre. Cada dia, el meu itinerari laboral es converteix en un salt en el temps i en l'espai, hi faig noves coneixences i tot tipus de descobriments. No només viatjo per la Barcelona actual: també viatjo per la del segle XIX i pels mars del Sud, per l'antiga Roma i pels boscos de Carèlia, per l'extensa Pampa argentina i per les daurades sorres d'Aràbia. Qui hauria dit que amb el metro es podria viatjar tant i tan lluny! Llarga vida al metro!