Punt de no retorn
Dos quarts de vuit del matí. Ni un minut més, ni un minut menys. Les portes del metro s’obrien amb prou feina, ja que a dins, la gent embotida no els permetia fer el joc necessari perquè complissin el seu bon funcionament. Decidida, la Cornèlia, a la qui el seu nom turmentava més que una maledicció, es preparava mentalment per entomar l’olor nauseabunda que li bufetejava just creuar aquell punt de no retorn i que sovint li provocava una arcada que li costava tot un món d’aguantar. El metro a l’agost es feia d’allò més feixuc. Els dilluns eren especialment durs, perquè el record del cap de setmana era encara ben palpable i la realitat costava més d’encaixar.
El sacseig rítmic del vagó la feia trontollar i ella, com si d’un joc es tractés, observava tot el que passava al seu voltant. Una senyora rebufava molesta, un home que amb prou feines podia agafar-se a la barra s’eixugava la suor, que li regalimava front avall, amb un mocador de color blanc al qual li calia una rentada amb urgència, mentre un altre li cedia el pas a una noia amb dificultat. Per dins, pensava si les vides de totes aquelles persones que conformaven aquell curiós, i una mica decadent, escenari serien tan miserables com la seva. «No t’ho creus ni tu» li suggeria el seu inconscient mofant-se dels deliris de la seva propietària. I és que la mala sort que arrossegava la Cornèlia era de les que feia història. La seva vida havia sigut un garbuix de despropòsits i desencerts que l’havien dut al final de la vintena sense haver fet res de profit. El seu constructe de futur era complex i fins aleshores no havia sabut encaixar les peces del trencaclosques que la gent anomenava vida.
La línia vermella no perdonava, i a cada parada s’hi baixaven quatre persones, però n’hi pujaven deu més. Un mal intercanvi. Fins que no arribaven a l’Arc de Triomf, on agafaven aire durant una o dues estacions, allò semblava que el primer dia de rebaixes coincidís amb el dia en què tothom cobrava.
A Universitat, la Cornèlia desesperava. Les palpitacions del seu cor es podien veure a simple vista si qualsevol ànima valenta es fixava, amb prou atenció, en les seves temples. L’aflicció no l’abandonava fins que no deixava enrere Hostafrancs, on l’aire tornava a circular amb una normalitat que més o menys complia els estàndards de la noia.
Si cap artista del carrer es dignava a fer la seva aparició estel·lar en el seu vagó, el viatge ja seria tranquil fins al final. El final.., pensava la Cornèlia amb un sospir als llavis.
Florida. Les portes obertes i el tren aturat. La cama de la Cornèlia es gronxava agitada mentre ella es mossegava les ungles compulsivament. Una ratxa de vent sobtada i un perfum encisador. Tots els sentits de la protagonista en alerta. Els seus porus sabien abans que els seus ulls,que aquella olor només la podia emetre un ésser diví, eteri, perfecte. Podia ser que aquella essència que havia estat buscant tant de temps sense sort ni fortuna estigués ara davant seu?
Tenia por de mirar. No volia desil·lusionar-se, no volia esguerrar aquell moment ideal. Pressionava les parpelles per mantenir-les unides, amb força. Inhalava amb ímpetu, assaborint cada nota d’aquell rastre que l’estava tornant boja. A la boca, el gust de cítrics que continuaven embriagant-la li feien venir salivera.
Una escletxa entre les parpelles, traïdora, petita, delatora. Una noia asseguda a l’altra banda, amb la pell blanca i polida. Innocent.
Per fi havia trobat la seva pròxima víctima.