Fi de trajecte
Aquell matí es va llevar d’hora. Li agradava matinar i acarar el dia amb temps sobrer. Necessitava fer les mateixes coses al mateix temps, una exigència gravada a foc al llarg dels quaranta anys i escaig de vida laboral. Es rentà la cara i es mirà a l’espill, les seues arrugues eren ben definides a la pell i els seus cabells, argentats i escadussers, s’esfilagarsaven amb desordre per l’ampla closca.
Arribà enjorn a la parada del metro. El seu càlcul metòdic permetia el retard del tren sense que això suposara cap entrebanc en la seua rutina. Quan aquest arribà, puja i s’encaminà cap al cinquè vagó on, des de feia gairebé mig segle, tenia costum de seure-hi.
Allí eren tots: la dona de l’abric i cabells tintats, l’home de mitjana edat, de cabells fixats amb gomina, l’altre més gran, assegut, fullejant el diari i dues dones que saludaven la maduresa i que baixaven a la parada anterior a la seua. Eren molts anys compartint aquell vagó de la rutina i de la complicitat del silenci que amarava tothom en les primeres hores del matí. Alguns es capficaven en llargs pensaments amb l’esguard perdut. D’altres, assolien un estat letàrgic proper al son.
Eixe dia s’havia fet el ferm propòsit de fer esclatar una atmosfera que el menava de casa al treball pel camí de les vies subterrànies. Quan el tramvia arribà a la parada de la plaça principal, es decidí a fer-ho. En apagar el motor la locomotora, la seua veu sonà forta, implacable i directa.
- Bon dia, senyores i senyors! Tan sols demane un minut de la vostra atenció. Han estat molts anys compartint aquest espai de tren i de temps i, malgrat el silenci que tots ens hem imposat, el pas del temps, dia rere dia, m’ha fet familiaritzar-me amb tots vosaltres. Formeu part de la meua vida, de la meua quotidianitat. A partir de demà integrareu el meu patrimoni de records, la meua petita història on, de ben segur, romandreu per sempre.
Ja no em veureu més ací. Abandone aquest vagó on cada dia hem compartit estones de pensament i de silenci. En més de quaranta anys no hem sigut capaços de fer cap raó entre nosaltres. Un fracàs que forma part del misteri que ens ha fet companyia en aquest vagó els cinc dies de la setmana on coincidíem tots plegats. Tots hem respectat aquestes regles que ningú no va dictar, però que hem assumit tots. Em perdonareu si les trenque a l’hora del comiat. Demà ja no caldrà anar a la feina i no necessitaré la vostra companyia ni les vostres mirades que no miren enlloc. La vostra rutina quedarà modificada; la meua, haurà mort i caldrà inventar-ne una de nova. Si la vida ens fa trobar-nos a un altre escenari, potser ni ens saludarem perquè mai no ho hem fet. Malgrat tot, us dedicaré una mirada afectuosa per haver compartit tots aquests moments al llarg de tants dies i anys. Considereu les meues paraules com una mena d’abraçada a l’hora de l’adeu. Senyores i cavallers, un dia més, jo baixaré ací. Vostés seguiran el trajecte, el metropolità i l’altre dels dies, fins arribar a la fi. Ha estat tot un plaer compartir dies i silencis.
Les seues darreres paraules van coincidir amb l’arribada del metro a la parada. Les portes s’obriren, en va descendir i es regirà per veure els companys de viatge la darrera vegada. Els vidres bruts del vagó gairebé permetien distingir algun somriure burleta i un parell d’ulls humits que apuntaven cap a ell. El tren arrencà a tota velocitat i el silenci dels vagons es feu extensiu a tota l’estació.