El discurs de la Souhaila
Discurs de la Souhaila, en recollir el premi a l’escriptora revelació 2024, a la gala d’entrega de guardons.
Dedico aquest premi a l’Enric, només a ell, i entendran per què :
Feia set mesos que havia arribat a Barcelona, des del Senegal, després d’haver passat per situacions i vivències inimaginables, que ja he relegat a l’oblit. Gràcies a diferents entitats i bones persones vaig poder accedir a un pis compartit amb altres noies immigrants i vaig començar a treballar com a assistenta en una casa de la zona alta. Els meus precs havien estat escoltats, i em sentia feliç i agraïda de la vida.
Cada dia agafava el metro que em duia fins a Zona Universitària des de l’altre extrem de la ciutat; potser per sentir-me protegida, o integrada, o... no sé ben bé el motiu, sempre viatjava amb un llibre a les mans que feia com si llegís. Als baixos de l’edifici on vivia hi havia una botiga de llibres de segona mà, i sovint hi anava a passar l’estona; en Pere, el propietari, era un noi jove que gaudia amb les històries que li explicava de la meva infantesa i, alhora, em donava consells i m’ajudava a entendre coses que em passaven; aquelles estones junts eren màgiques, catàrtiques per mi. La cosa és que gairebé cada setmana m’enduia un o dos libres, els hi tornava, i un parell més per la propera setmana.
Jo ja m’havia adonat que l’Enric em mirava, perquè coincidíem sovint en el vagó de tren, i quan això passava, amagava encara amb més èmfasi la cara entremig de les pàgines del llibre, per protegir-me sí, o passar desapercebuda. Un dia, de bon matí, es va dirigir a mi, prudent i amable... “-perdoni que la molesti, em resulta curiós la velocitat a la que devora els libres.. cada setmana en porta un de diferent!” –“Sí, és clar...” vaig contestar, dibuixant un ampli somriure i baixant la mirada .. Uns dies després, vam tornar a coincidir; ell pujava a Plaça del Centre; jo portava un volum una mica vell i em va parlar de nou: “-Vaja, aquesta edició és antiga, a més deu estar descatalogat l’exemplar, però és una bona història…; li està agradant?”. No sé ben bé per què vaig sincerar-me amb ell, i li vaig respondre, gairebé alleugerint-me: “-La realitat és que no sé llegir ni escriure”; davant aquella confessió es va quedar mut, sense saber què dir durant uns minuts, mirant-me com qui ha trobat una relíquia que no acaba de saber datar prou bé ni situar en el mapa! Llavors em va dir: “-Cap a les tres torno a agafar el metro; si volgués fer una cocacola al bar de l’estació... estaria encantat de convidar-la” . I així és com va començar la nostra amistat; ell havia estat professor de Filologia Hispànica i treballava al rectorat de la Universitat de Barcelona; quedàvem cada dimarts després que acabàvem de treballar; va ser un àngel més que va creuar-se en el meu camí; ell em va ensenyar a llegir i a escriure, i em va traslladar tanta passió que des de llavors no he parat... fins arribar aquí, amb tots vostès.
Espero que hagin gaudit amb la història amb la qual he guanyat el premi, i també amb aquesta que els acabo d’explicar; com veuen, de vegades, la realitat és fins i tot més commovedora que la ficció.
Mil gràcies, Enric!
Souhaila