ambsostre
Per a tots aquells que avui no tenen sostre ni una xemeneia on escalfar-se.
Al bell mig de Barcelona, entre Drassanes i Catalunya, la línia 3 del metro amaga històries que passen desapercebudes als ulls dels qui caminen de pressa. En Ferran, embolicat en una manta gastada i amb un pot de conserves buit al costat, observa la vida passar des de la boca del metro. Amant de la música, la seva pròpia vida, fins no fa gaire, havia estat plena d’harmonia. Ara, cada dia era un repte. La gent anava i venia, aliena a la seva presència, i les almoines recollides amb prou feines li permetien un àpat diari.
Aquella nit era especial. La Traviata tornava al Gran Teatre del Liceu, i des del subsòl, en Ferran veia desfilar parelles elegantment vestides, a punt per gaudir de l’òpera. No desitjava luxes, ni grans ostentacions. Només volia que algú l’agafés de la mà, que el fes baixar d’aquell vagó en què s’havia convertit la seva existència, atrapada entre andanes i il·lusions trencades. Però sabia que la vida no era un conte.
Una parella es va aturar davant seu i, amb un somriure sincer, li va oferir una entrada per a l’esperada representació. Un gest noble, però en Ferran va sacsejar el cap amb suavitat. Li hauria encantat assistir-hi, però sabia que no era el que realment necessitava. L’endemà tot seguiria igual. Continuaria sent l’home invisible entre els passatgers del metro.
No obstant això, alguna cosa dins seu es va encendre aquella nit. Una espurna, una decisió. No podia resignar-se a seguir sent una ombra entre les andanes. Alguna cosa havia de canviar.
Cent dies després, la boca del metro ja no era casa seva, tot i que seguia formant part de la seva vida. Ara, en comptes de dormir-hi, hi treballava. El seu uniforme de la TMB li recordava cada dia el camí recorregut. I aquell matí, en una sala de l’hospital de Bellvitge, amb la mà de la seva estimada entre les seves, va rebre la notícia que aviat seria pare.
En Ferran, com el primer passatger que va tenir el metro de Barcelona, havia emprès un nou viatge. Aquesta vegada, però, ple de melodies verdes, blaves, grogues... i, sens dubte, vermelles.