Direcció Fondo
La Júlia seia, com cada dia, al primer vagó del metro de la línia vermella amb direcció Fondo. Sempre pujava a la darrera parada de la línia, Hospital de Bellvitge, ja que era allà on treballava. O com molta gent pensava, “estudiava” el doctorat. Com si fer experiments durant vuit o deu hores diàries no fos una feina igual (o més) dura que qualsevol altra.
“És una estudiant de doctorat de tercer any” deien sovint els seus caps a la feina. Com si fos una noia que es dedicava a fer apunts i subratllar llibres, en lloc de fer la major part d’experiments d’aquell diminut grup d’investigació que, sense la seva dedicació, difícilment publicaria cap article científic.
Absorta en aquestes reflexions, en les quals massa sovint es recreava després d’un dia llarg de feina, anaven passant les parades de la línia 1: “Propera parada Avgda. Carrilet” “Sta. Eulàlia”, “Hostafrancs”... Les podria recitar de memòria sense deixar-se’n cap, després d’aquells tres anys de trajecte diari fins a la seva parada “Arc de Triomf”. Realment se sentia triomfal cada cop que arribava a casa desperta, després de tota aquella estona de trajecte i del cansament acumulat. El moviment i soroll constant del metro la relaxava, tot i que sempre l’havia angoixat adormir-se o quedar-se embadalida i saltar-se la parada.
De petita, quan vivia a Sants amb el seus pares, també agafaven sovint la línia vermella. Recorda la seva fascinació per saber què passava al final de les línies, on mai no havia arribat. Li generava molta curiositat la parada Fondo, ja que desprenia un aire especialment misteriós. L' última parada, al fons del tot de la línia i es deia, justament, Fondo. Ara que agafava el metro a l'última parada de l'altre extrem, que òbviament era una parada totalment normal, li feia gràcia recordar aquest pensament infantil.
Juntament amb els extrems de línia, una altra de les seves fascinacions de nena eren els ratolins. Ratolins de metro als quals, de tant en tant, si s'hi fixava bé mentre esperava el proper tren, podia veure'n algun fent salts, perseguint-se o amagant-se a les vies. D'on sortien, aquells animalets? De tots els llocs on podria viure un ratolí, per què triaven el metro? O és que es tractava de generacions de ratolins de metro? Devia haver-hi famílies de rosegadors que portaven dècades a la mateixa parada? Hi havia potser algun estatus associat a la parada on visqués cada ratolí, igual que passava amb els barris de la ciutat? Els ratolins de Diagonal o Passeig de Gràcia devien tenir més categoria que, per exemple, els de Camp de l'Arpa o Valldaura?
De nou, concentrada en el seus pensaments, gairebé es va saltar la parada. Va aconseguir sortir d’un bot quan les portes ja feien el soroll d’estar a punt de tancar-se. Per fi, al seu piset diminut al costat de l’estació del Nord l’esperava el sofà, on descansaria durant un temps indeterminat fent scroll amb el mòbil. Miraria uns quants dels infinits vídeos de receptes saludables i de gats fent coses gracioses. Vídeos que l’algoritme havia determinat que eren els seus temes preferits. Després, es prepararia el tupper pel dia següent. Potser miraria algun capítol de la sèrie del moment mentre sopava una amanida amb les verdures que tenia per casa i que, si no es menjava immediatament es farien malbé. Uns minuts després, se n’aniria a dormir esgotada abans que Netflix pogués preguntar-li: Segueixes aquí?