“Brown eyed girl”
Aquell dia va recordar el que li deia sempre la seva mare quan feia la llista de les coses boniques que tenia: els ulls ocupaven la primera posició i d’aquells peixets de color mel se’n sentia ufanosa; era una” Brown eyed girl” com cantava en Van Morrisson. Just abans de sortir se’ls va pintar intencionadament, resseguint-los bé amb kohl; redibuixar la seva forma de peix tot fent acabar la punta de la ratlla com si miressin amunt, amb alegria; es deia per dins; accentuant la forma cap a dalt si fossin uns ulls enriolats quan vistes les circumstàncies no tenien cap motiu per a ser.ho.
Ja vesprejava i tornava de ca son germà, però a fora encara era clar perquè era mitjans d’estiu. Va entrar al metro a Paral.lel. Tenia el cap a quarts de quinze, pensativa i distreta, mirant a través de la buidor mig foragitant aquell present dolorós. De fons sentia el murmuri i el va i ve dels turistes que entraven i sortien del comboi ; de sobte va notar la pressió acústica d’una veu més alta i masculina . Li van semblar algunes paraules àrabs. Aleshores va enfocar aquella mirada vague i perduda i vaig distingir davant seu un home d’uns cinquanta anys de faccions magribines que tornava a repetir aquella frase. Després d’insistir unai una altra vegada i notar la seva estranyuesa es va girar i li va preguntar:
- “Titawen hasmen walakin di ‘awajin” No del Rif?
Ella va negar-ho amb un gest inexpressiu i sense paraules. Ell aleshores va tornar a insistir aquesta vegada amb “Ayunak hazimin, lakin ghuzlan”, i després va posar la cara de babau i de seguir no entenent res.
- No, no no, no!- va tornar a repetir ella mig enutjada per la i la intromissió insistent al seu espai que considerava íntim. S’hi va acostar més i li va ensenyar al mòbil un on hi apareixia ella tot jugant amb sa neboda amb una llarga cabellera bruna, espessa i ondulada. Soc d’aquí .El mocador...és provisional.- No sabia com dir-li, no li altres. Era un tabú per la seva boca. Unes paraules prohibides.
L’home magribí va enrogir i la seva cara grassoneta i blanca, rifenya segurament, es va transformar en una rostre allargat i rosat d’estranyesa i de blamor.
- Lo siento. Pensaba rifeña o àrabe por pañuelo. No sabia enfermedad.
Ella el va tranquil·litzar amb una mirada de serenor, i a poc a poc a ell li va retornar el color al rostre mentre a ella se li pintava a mi aquell carmesí mig de fogot i mig de rialla de la irònica i a la vegada tràgica situació com si li hagués encomanat la vergonya per l’aire
-A mi pocos me hablan català. Jo del Rif. Muchos turistas al taxi.Ulls bonics igualment.- va exclamar.
Li va picar l’ullet i i va baixar del comboi a la parada de Fontana.
Feia una setmana que a ella li havia caigut tot el cabell per la quimioteràpia i duia un mocador negra que feia una mena d’aigües turqueses estampades, com si seragrafiéssin la intensitat del seu humor canviant i eteri.