EN PAU
Era l’hora que el cel gris fum es confonia amb la boira baixa i encara es veien les estrelles. Com un mantell, es fonia suaument sobre els carrers. Els cotxes esparsos i les persones caminaven lentament, com si els somnis de la nit encara fossin un llast que els perseguia, com un efluvi, una emanació de quelcom irreal sobre la terra. En Pau seguia sempre un camí après després de tants anys. Una ruta de carrers que giravoltaven en mig de parets desclucades amb grafits que el temps i la pluja havien anat descolorint, malgrat l’intent d’aquells joves que havien volgut reivindicar que la vida és una merda. I en Pau, en aquelles hores del matí, no tenia esma per pensar si ho era, una merda. Arribaria al metro i dormiria durant el seu llarg trajecte fins a la parada on hi tenia la feina. Més d’una vegada se li havia passat la parada i l’ havia despertat un operari. Tenia una edat indefinida i el cos encara corpulent, però les seves espatlles semblaven mirar a terra, una esma decaiguda, com ajupit per un roc molt pesant sobre les espatlles, i els seus ulls, una línia recta que intentava absorbir la poca llum de la matinada, comptant els rajols, fets amb ciment, sorra i aigua amb una flor de quatre pètals que deia la brama que els havia dibuixat un arquitecte famós: en Puig i Cadafalch. En comptava sis-cents quaranta-nou fins a la parada del metro i no sabia des de quan havia agafat aquest vici. O potser sí, ves a saber si feia quatre anys, des que vivia sol en aquell piset del Guinardó.
Els seus passos ressonaven aquell dia i no sabia per què. Potser aquelles botes comprades feia poc no el deixaven passar desapercebut, com volia, i va decidir alentir encara més el pas perquè com cada dia, anava amb temps. Encara estava a la rajola de flor de quatre pètals número seixanta, el cel s’anava aclarint suaument i un raig de sol rogenc ja s’albirava a l’ horitzó, entre les cases. De sobte, va pensar que la parada del metro, on anava des de feia tants anys, es deia LA PAU, com ell, i un somriure va fer oblics els seus ulls i els seus llavis, amb una ganyota que donava vida a aquell rostre anodí.
Els pares em posaren Pau en néixer i ara resten en pau, ho vull creure, en una tomba solellada del cementiri de Montjuïc des de fa quatre anys que moriren en aquell desgraciat accident de cotxe, quan tornaven de la platja. Era un dia calorós i amb molta llum i les costes de Garraf es bloquejaren amb ambulàncies i mossos que venien a auxiliar uns cossos desfets enmig de la ferralla que l’atzar, amb el seu dit mortífer, havia assenyalat com el seu destí.
Feia fred, es va arraulir dins l’ abric i va encofrar amb les mans balbes la gorra de llana fins quasi bé tapar-se els ulls, que semblaven encara més petits.
Havia arribat a la rajola sis-cents quaranta-nou. Va baixar les escales de la parada del metro Guinardó- Hospital Sant Pau i un altre somriure l’ il·luminà el rostre. Mai no havia pensat, després de tants anys que també la seva parada es deia Pau.
A dins del vagó hi havia poca gent, en aquelles hores del matí, i va sentir escalforeta. S’assegué i estirà el cos. Obrí els ulls, uns ulls preciosos de color verdosenc que feia tants anys mostraven una llum tènue, evanescent. De sobte, la seva mirada es concentrà. Es fixà en una figura menuda que li somreia. Eixia enmig d’ una finestra, i darrere de la seva cabellera atzabeja, imatges i llums fugien sense poder-les atrapar.
La mirada d’en Pau es tornà lluminosa, i tot seguit, li preguntà el seu nom.