L’Amor a cada estació
Dilluns, 8:15 del matí. L’andana de l' L5 a Sagrada Família era plena de rostres adormits. Entre ells, la Clara, amb la motxilla penjada d’una espatlla, intentava concentrar-se en un llibre de poesia que mai aconseguia llegir en pau. L’allau de passatgers en entrar al vagó la va empènyer fins a quedar d’esquena contra un noi de la seva edat, que sostenia un quadern de dibuix.
—Perdó —va dir sense mirar-lo, estrenyent el llibre contra el pit.
—No passa res —va respondre ell amb un somriure, tot i que ella no el va veure.
Cada matí, a la mateixa línia, el mateix tren i el mateix vagó, la Clara i aquell noi coincidien sense dirigir-se la paraula. Ell sempre dibuixava. Ella sempre llegia. I, tot i que mai parlaven, hi havia una connexió silenciosa entre ells.
Un dia, en una frenada brusca entre Diagonal i Hospital Clínic, la Clara va perdre l’equilibri i va caure sobre ell.
—Ho sento! —va dir, morta de vergonya.
—Tranquil·la. —Ell li va ensenyar el seu quadern—. Et puc fer un retrat?
La Clara va parpellejar sorpresa. A la pàgina hi havia un esbòs del seu perfil, amb el llibre a les mans.
—Fa temps que em dibuixes?
Ell va assentir, somrient tímid.
—Sempre m’ha cridat l’atenció com frunzeixes el front quan llegeixes.
Es deia Àlex. Estudiava Belles Arts i feia servir el metro com el seu estudi improvisat. Des d’aquell dia, els trajectes junts es van fer més llargs, encara que sempre eren els mateixos quinze minuts. L’Àlex li ensenyava els seus esbossos i la Clara li llegia versos en veu baixa, enmig del soroll del metro.
El primer petó va arribar a l’estació de Verdaguer, després de setmanes de mirades furtives i somriures continguts. Era hivern i la ciutat feia olor de castanyes torrades.
La vida va seguir el seu curs. Van passar els anys, els estudis, la feina, i amb ells van arribar els canvis. L’Àlex va rebre una beca per estudiar a París. La Clara va decidir quedar-se a Barcelona, aferrada a la seva rutina i als seus llibres. Es van acomiadar a la mateixa estació on s’havien fet el primer petó.
El metro va continuar el seu trajecte. Ells, per camins diferents.
30 anys després…
La Clara, ara amb els cabells coberts de canes elegants, va pujar al metro a Sagrada Família, com sempre havia fet. Anava camí de la biblioteca quan una veu familiar la va fer sortir dels seus pensaments.
—Encara frunzeixes el front quan llegeixes?
Va aixecar la vista i allà estava ell. L’Àlex, amb arrugues al voltant dels ulls però amb el mateix somriure de sempre.
—Encara dibuixes desconegudes al metro? —va respondre ella, sentint que el temps s’aturava.
Ell va treure un quadern vell i li va donar. La Clara va passar les pàgines i va veure els mateixos retrats de feia trenta anys.
—Mai vaig deixar de dibuixar-te —va murmurar ell.
El vagó va anunciar la següent parada, però cap dels dos es va moure. Hi havia estacions que la vida reservava només per al moment adequat. I aquesta era la seva.