El meu avi… era allà
-“Propera parada… “
Silenci.
Un sotrac fort, sec, a dins del túnel, i les llums es van apagar; enmig de la foscor, només vèiem les mirades espantades d’aquells ulls il.luminats per les pantalles dels telèfons mòbils… no hi havia cobertura, ningú en tenia. Ens miràvem esparverats, però ningú es movia ni parlava.
De sobte, les portes es van obrir, i dos senyors amb uns fanalets van pujar al vagó:
-“Algú ha pres mal? Tothom està bé??”
Anaven amb aquell uniforme de vestit fosc i gorra amb visera; recorrien els vagons assegurant que ningú estigués ferit; va començar a sortir fum d’algun lloc i, llavors, enmig de tot aquell ensurt, alguns nens van començar a plorar i panteixar. Van pujar corrent altres empleats, i van demanar que, amb calma, anéssim baixant a la via, que calia desallotjar.
-“Amb calmaaa????” -vaig començar a cridar. Aquella gent semblaven trets d’una pel.lícula dels anys 20, com si estiguessin fent un gran teatre; llavors hi vaig caure: TMB celebrava el Centenari de Metro, és clar!! Però calia donar-li tan realisme al tema?? Era tot plegat una comèdia?? No m’ho podia creure, el fum era tan asfixiant…
I enmig d’aquella inversemblant i grotesca escenificació, em va semblar veure una cara coneguda; no, no podia ser...
-“Avi, avi!!” -Seguia cridant com una boja; i mirava cap a dalt, les càmeres, algú que em gravés, algú que aturés tot plegat i em fes l’ullet mentre em deia que allò era una broma.. però fins i tot el vagó era antic! I el senyor, l’empleat a qui em dirigia es va girar; -“Avi? Què diu vostè? Apa, corri i baixi, baixiiiiiiiiii; i segueixi a l’Antoniu que us portarà a lloc segur”. - La gent anava saltant a la via, i caminant cap a l’estació més propera, arrossegant els peus… però jo vaig córrer cap aquell home per mirar-lo de prop.. “Avi” -vaig dir; sí, era ell, n’estava segura.. i em vaig posar a plorar i l’agafava fort perquè no me’n volia allunyar.
-“Senyora! Senyora!!!” -Algú em sacsejava amb força.. vaig obrir els ulls, humits; estava asseguda i entre els peus, a terra, la torreta de crisantems blancs esmicolada.. –“Senyora.. està bé?”
Em va costar una mica entendre què havia passat.. segurament havia estat un desmai fruit de l’emoció; era el dia de Tots Sants i anava amb l' L3 al cementiri a portar-li unes flors l’avi Enric, que feia pocs mesos havia traspassat; l’avi Enric, a qui tan unida em sentia.. ell tan orgullós d’haver treballat al Metro.. era com una segona família per a ell, i sempre m’explicava les seves històries tan entranyables… i acpoc a poc vaig anar recuperant l’alè i dibuixant un somriure als llavis.
“Sí, gràcies, estic bé!” - era una empleada joveneta... que bé que algunes coses haguessin canviat amb el temps.