Els túnels de la resistència
Barcelona, 1951. La ciutat vivia dies convulsos. La vaga de tramvies, iniciada al febrer, havia demostrat la força del poble quan es rebel·lava contra la injustícia. Les tarifes abusives, els salaris miserables i la repressió franquista havien portat els treballadors a un punt de ruptura. I si el tramvia es podia aturar, el metro també.
En Ramon treballava en una fàbrica tèxtil de Sants i, com cada matí, baixava a l’estació de Paral·lel per agafar l' L3. Però aquell dia no era un dia qualsevol. A la butxaca de l’abric duia fulletons clandestins cridant a la vaga del metro. La lluita no podia quedar només a la superfície; havia d’arribar a les entranyes de la ciutat.
Els treballadors del metro eren claus. Conductors, operaris, revisors i personal de manteniment esdevenien els ulls i les orelles de la resistència obrera. A cada trajecte, en Ramon intercanviava mirades amb en Martí, un ferroviari de confiança. En aquelles mirades s’amagava la determinació de qui sap que està jugant-se molt més que la feina.
A l’estació d’Espanya, en Ramon es va trobar amb la Mercè, una companya de fàbrica que havia après a moure’s entre les ombres. Portava una bossa amb documents i papers prohibits.
—Els grisos estan escorcollant gent a Universitat —li va advertir, amb veu baixa.
—No ens aturarem ara —va respondre ell.
Tots dos van baixar per un passadís secundari, mesclant-se amb la multitud. Cada treballador, cada passatger que pujava o baixava del metro era una peça fonamental. Alguns fingien llegir el diari mentre passaven informació en paperets arrugats. Altres deixaven fulletons en els bancs de les andanes, esperant que mans anònimes els recollissin.
L’ambient era tens. La policia secreta havia incrementat la vigilància, i el metro s’havia convertit en un terreny perillós. Un matí, en Martí no es va presentar al seu lloc habitual. Va córrer la veu que l’havien detingut a la cotxera de la Sagrera. Els sindicats clandestins van decidir que calia fer un pas més enllà: una aturada parcial del metro, una acció coordinada que demostrés que la ciutat sencera podia plantar cara al règim.
La nit del 5 de març, un grup de treballadors va entrar a la subestació elèctrica de Bordeta i va sabotejar les línies. A l’endemà, el metro es va aturar en diverses estacions. Els passatgers es van trobar atrapats, sense explicacions oficials. Els obrers del tèxtil, de les fàbriques i dels mercats es van sumar a la protesta. Barcelona va sentir, per primera vegada en anys, el poder d’una ciutat que s’aturava.
Però la repressió no va trigar a arribar. Els detinguts es van comptar per desenes. En Ramon va aconseguir fugir, ajudat per la Mercè, que el va amagar en un pis de Poble-sec. Des d’allà, van continuar la lluita.
Els mesos següents van ser durs, però la vaga de tramvies i les protestes al metro van deixar una cicatriu en el règim. La dictadura va haver de recular en algunes mesures, i la llavor de la resistència sindical es va fer més forta.
Anys després, quan la democràcia va arribar, en Ramon i la Mercè, ja grans, van tornar a agafar el metro. A la nova estació de Sants, ell li va estrènyer la mà.
—Va valer la pena? —va preguntar ella.
—Sempre val la pena lluitar —va respondre ell.
I, mentre el metro s’endinsava en els túnels, van saber que, en aquells mateixos passadissos, s’havia escrit la història d’una ciutat que mai es va rendir.