La faula de la línia lila
M’agrada pujar al metro. Aquest mitjà de transport, que permet travessar la ciutat de punta a punta, és un gran aliat per escapar dels embussos i la contaminació de la superfície. Però el que realment em fascina és la immensitat d’històries que guarda, invisibles als ulls de la majoria. A cada viatge, observant les cares absents dels viatgers que s’aïllen en el seu món, o les converses íntimes entre persones que comparteixen un trajecte, se’m construeix una pel·lícula personal, marcada per la banda sonora que porto posada aquell dia.
Curiosament, el mateix metro, fins i tot la mateixa línia, pot canviar de clima depenent de l’hora i l’època de l’any. Quan estudiava al matí a Barcelona, el vagó estava ple de cares llargues i rostres cansats. L’espai personal es reduïa, i els viatgers quedàvem comprimits entre nosaltres, amb la incomoditat inevitable d’envair els espais vitals. Però a mesura que avançava l’hora punta, l’ambient canviava, es feia més lleuger. Sovint pensava que afortunats som de poder gaudir d’un sistema de transport tan eficient i puntual.
Una història que em va passar al metro de Barcelona il·lustra perfectament aquestes petites anècdotes urbanes. En aquell moment, jo estudiava a la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, però ja havia estudiat a la ciutat durant anys, primer amb el cicle formatiu de Llengua de Signes. Vaig aprendre a moure’m pel laberint del metro com si fos part de mi, adaptant-me a les connexions ràpides i als transbords necessaris.
Va arribar el moment en què totes les alumnes vam començar les pràctiques a l’Hospital de Sant Pau, la qual cosa implicava una sèrie de transbords complicats per a les que vèiem el metro com un món desconegut. La meva companya Maria, que no havia agafat mai el metro, em va demanar que l’acompanyés. A mi no em convenia, però, amb tota la bona fe, li vaig explicar el trajecte detalladament. Li vaig dir: "Has de baixar al Clot, buscar la 'M' del metro, agafar la línia 2 lila cap al Paral·lel, recorda el color és fàcil, com el color de les meves ulleres. Després, a Sagrada Família, canvies a la línia 5 blava fins a Sant Pau - Dos de Maig. És fàcil!"
La Maria, confiada, no va apuntar-se res, pensant que el seu record seria prou bo per retenir tota la informació. El dia de la veritat, ja gairebé havia arribat al meu destí quan em va trucar, nerviosa: "Tia! M’has enganyat! No hi ha cap parada a 'Sagrada Família'!"
Amb paciència, vaig intentar tranquil·litzar-la: "Com que no? Si vaig passar-hi ahir! Mira si està guixada per obres o alguna cosa." Però ella, frustrada, em cridava pel telèfon: "No! Aquí no hi ha res ratllat, què passa? Arribaré tard per culpa teva!"
Fent un esforç per mantenir la calma, vaig insistir: "Mira les parades, quines són?" Va començar a llistar-les: "Glòries, Marina, Arc de Triomf..." I en aquell moment vaig adonar-me del que passava: "Maria, ets la pera! De quin color és la línia que estàs agafant?"
"Vermella," em va respondre.
"Doncs baixa i torna a començar, perquè has agafat la línia equivocada! La que hem de buscar és la LILA com les ulleres!" ,vaig afegir amb un somriure irònic.
"Ah, és veritat! Ja t’ho dic, la pròxima vegada faré jo el meu propi llit!" va respondre ella, més tranquil·la.
I així, amb aquesta història, el metro, més que un simple mitjà de transport, es converteix en una porta oberta a petits drames i anècdotes, plenes de les nostres petites grans vivències urbanes.