En Joan i el Metro
L’andana de l’estació de Lesseps vibrava amb el soroll rítmic del tren acostant-se. En Joan, un ancià de mirada nostàlgica, observava els llums del comboi reflectint-se en els rajols. Havia crescut amb el metro de Barcelona, la seva vida entrellaçada amb els túnels que solcaven la ciutat.
Recordava quan, de nen, el seu avi el va portar a veure la primera línia el 1924. “Això és el futur”, li deia, mentre el tren emergia d’entre els túnels foscos. Des d’aleshores, el metro va ser el seu refugi i el seu escenari: viatjava a l’escola en aquells vagons de fusta, va conèixer l’amor en una andana i, més tard, va veure el seu fill marxar cap al seu primer treball a la Línia 3.
Els anys van passar i el metro va canviar. Es van modernitzar les estacions, van desaparèixer els bitllets de cartró i les veus metàl·liques anunciaven cada parada amb precisió robòtica. Però per a en Joan, cada racó encara guardava els murmuris del passat.
Aquella tarda, en el centenari de la inauguració, l’estació bullia de vida. Les pantalles mostraven imatges en blanc i negre del primer comboi, i es descobria una placa daurada en honor als treballadors que van construir el subterrani. Un grup de nens reia en veure les antigues màquines expenedores i en Joan somreia: el temps seguia el seu curs, però el metro continuava sent l’ànima de Barcelona.
Quan el tren es va aturar, en Joan va pujar-hi a poc a poc. Es va asseure al costat de la finestra i, per un instant, va veure reflectit el seu avi al vidre. Va tancar els ulls i, en obrir-los, va saber que encara viatjava en el metro.