Una situació inesperada
Era gairebé mitjanit quan vaig arribar a l’estació de metro de l’hospital de Sant Pau, no estava segura de trobar-la oberta. Aquella tarda havia anat a visitar una veïna a l’hospital i després a sopar pel barri. Quan m’apropava a la boca del metro vaig veure molta gent que, com jo, entrava amb presses. Just darrere meu van tancar les portes. Em va estranyar veure aquella gent tan alegre, anaven tots junts. L’andana era bastant plena també de gent alegre. Va arribar el metro, vam entrar al primer vagó i vaig seure al final, una mica separada dels altres, que feien massa xivarri. Al cap d’uns minuts algú va cridar:
- M’han robat el moneder!
Tothom es va mirar les seves pertinences i tot seguit un altre va exclamar:
- Ostres, a mi també!
Eren dues persones que estaven a prop de la porta de sortida. El metro es va aturar. Va sortir el conductor de la seva cabina i va entrar al vagó per la porteta adossada. Llavors va dir:
- Ho he sentit tot i no obriré les portes fins que qui s’hagi emportat els moneders els torni. Ho sento molt pels que tinguin pressa, però hem d’acabar d’una vegada amb aquestes situacions.
Jo, que ja començava a badallar de cansament, em vaig posar nerviosa. El vagó estava ple de gent i els que estàvem asseguts ens vam posar drets. No podia veure ni les víctimes ni el conductor. Res de res.
Un murmuri general va recórrer tot el vagó. Es podia veure tothom amb les bosses ben agafades. Comentaven, maleïen, es lamentaven. El conductor seguia dient que no obriria les portes.
El que va passar després va ser més greu. Algú va treure una pistola, segurament el lladre, i tothom va començar a cridar de manera histèrica i exagerada. Va amenaçar el conductor perquè obrís la porta. Tensió absoluta. Vaig començar a suar i a preocupar-me moltíssim. Del cansament vaig passar a témer per la meva vida. No m’havia trobat mai en una situació semblant. Vaig pensar a fer servir el mòbil i trucar a la policia. Llavors es va sentir:
- Si algú truca pel mòbil segur que morirà!
Una mica més i em desmaio. Vaig romandre asseguda i quieta al meu lloc. Vaig adonar-me que algunes persones de la meva fila no estaven tan nervioses com la situació requeria.
Llavors va sonar un tret fortíssim. Un esglai va sortir del fons de la meva ànima i em vaig posar a plorar. L’home que tenia al costat em va mirar i em va dir que ho feia molt bé.
Em vaig quedar literalment atònita. No entenia res. Llavors, des del fons, algú va dir:
- Talleu, és bona! I tothom va aplaudir.