El metro de la meva vida
EL METRO DE LA MEVA VIDA
Avui he baixat a Barcelona. Ja fa uns anys que ens vam jubilar i, des de llavors, vivim al Maresme. Vam escollir el poble de Sant Pol de Mar, un poble de cases blanques, de pescadors, tranquil i bonic. Una hora de tren i estic a la plaça
Catalunya, i és que reconec que jo sóc una urbanita. Les amigues es riuen de mi quan els dic que trobo a faltar la ciutat i poder agafar el metro. I ho dic seriosament. Tota la vida vivint a la gran ciutat i des dels catorze anys agafant el metro diariament per anar a treballar, ho porto a la sang.
Llavors, nosaltres vivíem a la Guineueta i jo havia d’anar a Virrei Amat, línia V, per després fer transbord a Sagrera, a la línia I, per baixar a Marina, ja que treballava al Poble Nou. Tot això de bon matí, perquè entrava a la feina a les vuit, una hora “punta” on els vagons anaven a vessar de gent. Més d’una vegada havia tingut problemes amb algun llest de mà llarga que aprofitava les aglomeracions per arrambar-se massa. Són experiències que et fan més forta. Llavors estava farta del trajecte, i ara enyoro aquells temps.
El camí a Barcelona en tren és bonic, mirant el mar des de la finestra una hora passa ràpid. Baixo a la plaça Catalunya i, només sortir al carrer noto la flaire de la gran ciutat, potser és la contaminació, però és una olor coneguda. Veig els coloms i recordo les fotografies de petita envoltada per ells, ara els trobo fastigosos, com rates voladores, però de petita en tinc bons records.
Agafo el metro, a mig matí va quasi buit, m’assec als seients preferents per a gent gran, i observo la gent, una noia amb un nadó als braços, una parelleta d’enamorats agafats de les mans, un home que llegeix el diari…aquesta cara em sona…quina casualitat, és en Ramon, el meu primer nòvio, fa tant de temps…està canviat, menys cabell, bosses sota els ulls, aquells ulls verds que tant m’agradaven, la boca, la seva boca que em tornava boja…quins records.
Però torno a la realitat i m’adono que s’acosta la meva parada. M’aixeco i provo de sortir, amb tan mala sort que ensopego amb l’esglaó i quasi caic a terra, sinó és per unes mans fermes que m’agafen amb força, i veig que és ell, en Ramon, qui m’ha subjectat perquè no em faci mal.
-Com es troba, senyora? Està bé?
-Sí, gràcies- li contesto avergonyida.
No m’ha reconegut, no m’estranya, ha passat molt temps. Baixo a l’andana i camino de pressa. Crec que cada dia són més alts els esglaons.