Un record de més de cent anys
L’Aina duia ben agafada la bossa blanca de cartó amb el collaret de la seva àvia mentre baixava les escales del metro. Mesos enrere, havia hagut d’empenyorar-lo. Li havia sabut molt de greu haver de deixar aquell record de família fet de plata i petits brillants a canvi d’alguns diners. Era l’únic objecte de valor que havia rebut en herència. Ara que tornava a tenir un sou a finals de mes, havia recuperat el collaret de la casa d’empenyorament. No era de l’estil de l’Aina, però qui sap si algun dia se’l posaria. Potser per alguna ocasió especial, amb una brusa i uns pantalons negres...
El primer que va fer la Graciela quan va baixar al metro va ser mirar amb deteniment el plànol amb el nom de les estacions. Havia travessat l’Atlàntic no feia ni un mes i encara li costava orientar-se per la ciutat. Una cosina que vivia a Barcelona des de feia dos anys li havia deixat una mica de roba per als primers dies i un plànol del metro. I allà estava ella, esforçant-se per orientar-se dins la ciutat. Havia d’arribar a la seu d’una empresa de serveis de cures per a persones grans per fer-hi una entrevista de feina.
«M’asseuré, i així aprofito per enviar missatges que tinc pendents», va pensar l’Aina. Va treure el mòbil i va començar a posar-se al corrent dels whatsapp que li havien enviat de la feina. No feia gaire temps que estava a la nova oficina i havia de posar-se al dia de moltes coses. Mentrestant, palpava la bossa amb el collaret. Li donava confiança tornar a tenir aquell objecte de cent anys.
La Graciela observava les persones del vagó de metro. La gent es comportava de manera molt diferent dels habitants del seu poble. I el metro, per descomptat, també era molt diferent als paisatges als quals estava acostumada. Estava fent un esforç important per adaptar-se. Havia deixat moltes coses enrere, inclòs el seu fill. Pensava a trobar feina aviat per enviar cada més diners als seus tiets, que el cuidaven.
«No pot ser, em vaig oblidar d’enviar aquest correu electrònic ahir abans de marxar de l’oficina i ara el reclama el client», va pensar amb un esglai l’Aina quan va llegir el missatge del seu cap. Va començar a teclejar de pressa el mòbil amb els dos dits polze.
«M’agrada l’abric d’aquesta noia», va pensar la Graciela mentre mirava la jaqueta de l’Aina. No feia servir les dades del mòbil per estalviar, però quan estigués en un lloc amb wifi buscaria la botiga més propera d’aquella marca de roba. Encara que només fos per mirar el que tenien. De moment passava amb una dessuadora d’un gris desgastat, però a Barcelona feia més fred i li caldria alguna jaqueta.
«Ja estem a la meva parada, quasi se’m passa». L’Aina es va aixecar d’una revolada. Va córrer fins a la porta. Aleshores va sentir una mà que li tocava l’espatlla. Una dona jove de somriure dolç li allargava la bossa blanca de cartó, que amb les presses s’havia deixat sobre el seient. La Graciela l’estava observant i havia vist el seu descuit. Abans que s’obrissin les portes, l’Aina només va tenir temps de donar-li les gràcies i somriure-li. Als que estàvem al vagó de metro, ens va semblar que un espurneig platejat sortia de la bossa i es reflectia a les portes metàl·liques quan s’obrien.