ENS TROBEM AL METRO
Barcelona, primavera de 1925
Fa poc temps que s’ha inaugurat el Gran Metro a la ciutat, sobretot la gent jove hi té molta curiositat, és ràpid i poden desplaçar-se fàcilment.
La Maria Àngels, una dona jove, l'agafa cada dia, fa de minyona als matins a una casa d’un metge. No fa ni mig any que és casada i el marit té una barberia a la planta baixa del bloc on viuen.
El metro en direcció Catalunya, va molt ple, la noia ha trobat seient i s'ha assegut, encara que el trajecte sigui curt, vol reposar perquè li espera una llarga jornada. Davant seu hi ha una noia molt ben vestida, més o menys de la mateixa edat. Les noies es miren.
—Potser em coneix? —pensa la Maria Àngels —No ho crec, ella és tota una senyora i porta un vestit molt bonic… i jo, en canvi… Sembla que l'hagi vist en algun lloc i la seva cara em sona…
Arriben a la parada de Diagonal, la noia del davant tampoc no baixa. La Maria Àngels s’aixeca, falta poc per arribar a Aragó. Torna a mirar la noia i aleshores la reconeix, és la Conxita, una veïna del barri de quan eren petites, havien sigut amigues…
Les noies s'abracen i baixen del vagó.
—Quina casualitat, trobar-nos després de tants anys! —li diu la Maria Àngels— i què n'és de la teva vida?
La Conxita li diu que està casada, que viu amb el marit i una filla al Passeig de Gràcia i una vegada a la setmana agafa el Metro perquè es queda a dormir a casa de la seva mare que està delicada de salut.
El seu vestit blanc de puntes és preciós, porta les sabates i un barret de conjunt i un llarg collaret de perles, tot d’última moda a Barcelona, molta gent se la mira.
I la Maria Àngels, per un moment, se sent malament, ella va vestida amb un vestit de color fosc, molt senzill i fet per ella mateixa, mocador al cap i espardenyes de set vetes.
La Conxita li proposa un tracte, que cada dilluns es trobin al primer vagó del Metro, a les nou del matí i així podran retrobar-se i parlar de les seves coses. La Maria Àngels hi està d’acord, així ho faran i queden per la setmana vinent.
Arriba el dilluns i les dues noies es tornen a trobar. Encara que siguin tan diferents l'una de l'altra i actualment de diferents classes socials, recorden temps passats d’infantesa i veuen el futur amb il·lusió.
El trajecte es fa curt, la seva amistat es reforça… i tot parlant, el metro s’atura, han arribat a la parada d’Aragó, s’obren les portes i les noies baixen a l'andana, no paren de parlar i de somriure. S'acomiaden fins a la setmana vinent, contentes de trobar-se en aquest lloc tan característic com és el metro de Barcelona!