Pastís de llimona
Era un dia fred d’hivern, però assolellat, un d’aquells dies que ens fan recordar que la primavera s’acosta. Feliç, em vaig parar a la boca del metro per intentar aprofitar al màxim aquells raigs de sol abans de submergir-me en la foscor. La mare sempre deia que hi ha persones que són com un raig de sol en un dia fred, i que una vegada trobes una persona així, és important no deixar-la escapar.
Ella, tot i no ser-ne conscient, era una d’aquestes persones, i per això el meu pare li havia demanat matrimoni al cap de tres mesos d'haver-la conegut, i tot i que tothom deia que s’estaven precipitant, al cap de mig any estava embarassada de mi. Una família de tres, petita, i una vida feliç, que es veuria truncada amb el diagnòstic de la malaltia, i que l’obligaria a canviar la seva aula plena de colors, pinzells i llenços per habitacions blanques i fredes d’hospital, i als seus alumnes per infermeres i metges.
Una fiblada de dolor em va travessar el pit, com em passava sempre que recordava la mare postrada al llit de l’hospital, però es feia difícil no recordar aquells moments amargs quan la llumeta intermitent del metro indicava que em trobava a la parada de l’Hospital Clínic, l’últim lloc on la vaig veure.
Vaig fer l’esforç de recordar-la en una altra situació; concentrada pintant algun dels seus nombrosos quadres o menjant un tall de pastís de llimona, el seu preferit. Així i tot, el seu record cada vegada em quedava més llunyà, i em costava recordar la seva olor o el seu timbre de veu, al cap i a la fi, només tenia cinc anys quan la vaig veure per última vegada, en aquella habitació d’hospital.
De cop i volta el vagó de metro se’m va quedar petit, el dolor que em travessava el pit s’intensificava i sentia que em faltava l’aire. Vaig identificar l’inici d’un atac d’ansietat a l’instant, i vaig fer el truc que m’havia recomanat la meva psicòloga; concentrar-me en el meu voltant, i no pas en els meus símptomes, en definitiva, desviar l’atenció.
El vagó estava ple a vessar, cosa que era normal en ser hora punta. Un grupet de noies adolescents reien i es llançaven mirades amb un altre grup de nois, del mateix institut, vaig suposar per l’uniforme. Un noi jove, atractiu, de cabells negres i rinxolats, movia el cap al ritme de la música, que se sentia a través dels grans auriculars que li despentinaven els rínxols.
I de cop i volta, la vaig veure. Devia tenir poc més de quaranta anys, els cabells llargs, color xocolata, li queien desordenat per les espatlles, i els ulls, del mateix color, estaven concentrats en un llibre, la portada del qual era un quadre de Sorolla, EL quadre de Sorolla, el seu preferit. Recordava pocs moments amb la mare, però m’havia quedat gravat en la memòria com, de petit, la mare em va portar a una exposició del pintor. Davant d’aquell quadre de tres nens jugant al mar, feliços, recordava la frase que havia dit en un xiuxiueig, gairebé imperceptible; “No recordo l’última vegada que m’he sentit com els protagonistes del quadre, lliure”.
Vaig notar com el cor se m'encongia, i com la gola m’escanyava. No podia ser, era impossible.
La dona es va guardar el llibre i va sortir del metro. Les meves cames la van seguir, fins a una pastisseria, on ella va entrar, aliena a la meva presència. Al cap de poc abandonava el lloc amb la compra sota el braç.
Pastís de llimona, el seu preferit.