Constel·lacions
Les portes vermelles s’obren, sospiren i es tanquen. El nom de l'estació parpelleja rere les finestres i s'endinsa en la foscor del túnel com ho ha fet durant cent anys.
Amb el temps, aquest vagó concret ha anat descobrint un entramat de vies cada cop més extens i complex. La ciutat de dalt ha canviat molt; mentre els edificis s’han anat fent i desfent en carrers cada cop més transitats, la història s’ha reescrit en la febre de revolucions i eleccions, les llengües s’han multiplicat i les cultures s’han anat sumant en consonància per formar un tapís únic i esclatant.
Suposa que, si pel que fos, algú n’escrivís una memòria, de totes aquelles vivències, l’eix conductor seria cronològic, històric.
Els primers viatgers havien pujat amb una excitació prudent i, entre l’olor de tabac i tinta fresca, havien xiuxiuejat sobre la modernitat del Metropolitano Transversal.
Durant la Guerra Civil, quasi tothom guardava silenci, i els que no només parlaven per reforçar una bastida feble de valentia que s’esvaïa tan bon punt el tren s’aturava a Urquinaona i la fumera d’edificis bombardejats es filtrava terra avall.
Més tard, havia sentit el pes de la dictadura en els viatgers que analitzaven la seves pors i pèrdues en el reflex de les finestres fosques.
Finalment, l’olor de llibertat havia arribat a la ciutat, i el català tornava a sonar, primer amb timidesa, després amb fermesa, desafiant els anys de prohibició. La gent semblava trobar una font de felicitat continguda en les converses fàtiques amb altres viatgers.
En els últims vint-i-cinc anys, la quantitat de viatgers havia crescut progressivament de manera increïble. Nous vagons, aclimatats a la vida i temperatura moderna, s’havien incorporat a la flota.
Però la memòria d’aquest vagó no sembla ser cronològica: com pot ser-ho, quan el que més defineix la seva vida és una sèrie quilomètrica de traçats quasi idèntics geogràficament, però amb una combinació de persones - últimament gossos, també -, bicicletes, cotxets, pensaments i desitjos completament única en cada recorregut? No; la seva memòria, semblant a la xarxa de què forma part, és una constel·lació. Una constel·lació formada tant de grans moments com de petites intimitats.
Durant la dictadura, per exemple, lliscant com sempre obedientment per les vies, l’únic consol havia estat la bellesa de la quotidianitat: un home somrient amb el cabàs ple de queviures, o una nena que, amb el seu ditet, resseguia sumes invisibles a la porta del vagó.
És clar que recorda les primeres eleccions democràtiques, o els alçaments populars, aglomeracions esportives, manifestacions i vagues d’estudiants. Però també recorda moments més íntims, com la primera vegada que dues amigues, assegudes l’una al costat de l’altra, es van donar la mà d’amagat sota la jaqueta, o el petó furtiu que aquells dos treballadors, essent els últims viatgers, van compartir en arribar a Fondo. Records com aquests, que durant anys havia presenciat de manera clandestina, ara s’unien, exultants i amb orgull, a una xarxa de memòries cada cop més vasta i amb un ventall d’expressions més ampli.
Les portes s’obren un altre cop. Final de línia. El conductor desperta un passatger, que renega alguna cosa inintel·ligible i surt del tren. Aquesta interacció, també, passa ara a formar part de la constel·lació de memòria d’aquest vagó, que demà a primera hora, fidel, continuarà absorbint i bombejant passatgers de tota mena per les venes de Barcelona.