El tren del temps
El dia es llevava fred i la humitat de la ciutat semblava penetrar-li fins als ossos. L’Adrià baixava les escales de l’estació de Liceu amb presses. Feia tard a la feina i quan ets periodista les notícies no esperen. En arribar a l’andana, el sorprengué una estranya quietud. No hi havia ningú més esperant el tren que va arribar amb el brunzit habitual. En obrir-se les portes l’Adrià va notar que l'interior era diferent. Els seients eren de fusta, els llums tenien una tonalitat tènue i càlida i els cartells publicitaris eren antics. Entrà intrigat i sagué. Les portes es tancaren. Notà una sacsejada i una sensació de buit a l'estómac, com si el vagó s’hagués desplaçat de cop. Fora, les parets del túnel semblaven difuminades, com si estiguessin fetes de fum. Mirà al seu voltant i s'adonà de que la resta de passatgers anaven vestits amb roba antiga. Americanes, corbates, faldilles llargues i rebeques. En buscar el seu reflex en el vidre no el trobà. En el seu lloc hi havia una imatge que no li resultava del tot desconeguda. Aquella cara li recordava el seu avi en una foto antiga que corria per casa els pares. Va alçar la mà instintivament, i el reflex va fer el mateix. El cor li bategava amb força. El metro s'aturà i, quan les portes es van obrir entrà el revisor demanant el bitllet a tothom. Bitllet que, òbviament, l'Adrià no tenia. Per evitar-se problemes saltà fora del vagó abans de que les portes es tanquessin. L'estació que hauria de ser Drassanes li era totalment desconeguda. Als rètols hi deia "Fernando". Aquest nom li sonava d'haver vist algun reportatge a la tele sobre les estacions "fantasma" del Metro de Barcelona. Es va quedar glaçat. Garratibat com estava li va costar arribar a la sortida, i un cop fora, les coses tampoc van millorar. La ciutat que es va trobar al davant no era la seva Barcelona. Desorientat, va començar a caminar. La ciutat era viva, però diferent. Gris.L’Adrià va passar hores vagant pels carrers d’aquella Barcelona antiga intentant no cridar l'atenció. No sabia què fer. Va provar de tornar a l'estació, però el taquiller, molt competent en la seva feina, li barrava el pas amb contundència. Ni tenia diners, ni coneixia a ningú i només podia esperar a veure què passava. Passejà durant hores per aquella ciutat que s'assemblava llunyanament a la de 2025, fins que es va aturar davant un quiosc i va llegir a la portada del Noticiero Universal del dia 29 de febrer de 1968: "Mañana cierra la estación de Metro Fernando. El acceso será gratuito por decisión expresa del excelentísimo alcalde José Mª de Porcioles". Aquella era l'oportunitat que esperava. I la va aprofitar. L'endemà el mateix tren que l'havia portat al passat el va tornar al present i a les presses per no perdre's cap notícia. A la redacció del digital on treballava ja l'esperaven.